El parany del Gúgol

Només resta una hora abans no es tanqui el termini de votació. Ja fa força estona que marejo l'extrem del llapis òptic a escassos mil·límetres de la petita pantalla, sense acabar de decidir sobre quines icones aturar-me. Només hi tinc dues finestres obertes a l'ordinador de mà: la pàgina principal de RC i la pàgina del Parlament de Catalunya. Només calen dos clics per contribuir a escollir quin serà el conte del mes, i quin dels dos partits que es presenten a govern vetllaran pel nostre futur durant els propers anys. Només dos clics, que es perdran entre milions, em dic a mi mateix per treure transcendència a les meves accions. Tanmateix, covardament, ajorno per enèsima vegada la meva decisió.

M'aixeco de la cadira i m'apropo al finestral ample per mirar si ja ha parat de ploure. Intento esvair els meus dubtes observant com els vianants s'aixopluguen sota els paraigües, mentre els nens salten bassals. Miro de cercar respostes impossibles en els pocs pàmpols que s'aferren encara a les branques dels plàtans de la rambla, orgullosos i tossuts, en un darrer i fútil gest de negació de l'inevitable adveniment de l'hivern. Em sento petit, perdut. Sense adonar-me'n, em trobo a mi mateix obrint una tercera finestra a l'ordinador de mà, l'arxiu històric de RC, on em refugio durant uns minuts més abans de prendre una decisió. A l'arxiu busco els relats originals del meu avi, un home senzill, a qui mai vaig arribar a conèixer, escriptor i poeta a deshores, en el llegat del qual desitjo trobar avui més que mai pau i consell.

Mentre absorbeixo lentament els poemes de l'avi, visualitzo també retalls aïllats de premsa de les darreres setmanes, que s'afanyen a recordar-nos com el punt d'inflexió dramàtic a la nostra societat va començar amb l'adveniment de Coeus. Tanmateix, un investigador pacient, amb temps per regirar entre les hemeroteques electròniques, trobaria els primers senyals d'alarma seriosos entre les pàgines de Relats en Català (RC) ja a la primavera del 2015. L'autor revelació d'aquell any signava amb el pseudònim de "Sun Tzu", i la seva dotzena de relats inspirats en l'antic llibre xinès sobre l'art de la guerra havien destacat clarament sobre la mitjana per originalitat, qualitat, cruesa, ironia i cinisme. El mateix cinisme que va demostrar l'autor, de nom original Puping-Lu, en declinar la invitació de recollir el premi a Barcelona després de reconèixer públicament la seva incapacitat d'escriure, parlar, o entendre el català. L'autor, original de Shangai i estudiant de l'Institut de Tecnologia de Massachussets era una jove promesa xinesa, audaç com escriptor i amb més talent encara per les tecnologies de la informació, que havia dedicat la seva tesi doctoral al perfeccionament de sistemes avançats de traducció automàtica que garantien no sols la correcció semàntica, sinó també una gramàtica i estil impecables. La prova de foc per validar el nou sistema de traducció va de ser la transcripció des d'una llengua oriental majoritària, el mandarí, a una altra llengua occidental minoritària sense vincles alfabètics ni gramaticals. L'existència d'un fòrum electrònic públic com RC en el qual milers de lectors jutjaven relats inèdits va afavorir que la llengua romànica triada per validar la qualitat de la traducció fos finalment el català.

Després de descobrir el frau, i encetada la polèmica, l'editorial de RC va optar per desqualificar "Sun Tzu" argumentant que la traducció assistida per ordinador entrava en contradicció amb la missió i els principis ètics del projecte: l'aposta per la sostenibilitat de la llengua mitjançant l'encoratjament de l'ús del català com a vehicle d'expressió cultural a la xarxa. A fi d'evitar l'amenaça dels sistemes emergents de traducció digital, l'editorial va imposar com a condició futura per a l'acceptació de relats a la web que qualsevol submissió hauria de ser originalment escrita en català, i no s'acceptarien traduccions literals d'obres originalment escrites en llengües foranes.

El segon indici seriós de crisi va arribar entre els anys 2030 i el 2040, però malauradament va passar també pràcticament desapercebut mercès en gran part als esforços d'un ampli grup de pseudocientífics i d'intel·lectuals escèptics. A principis de la dècada dels trenta alguns grups de recerca en intel·ligència artificial discutien seriosament que els cervells electrònics havien assolit la suficient massa crítica com per intentar afrontar, a petita escala, tasques com l'escriptura i la creació artística. Els detractors d'aquestes teories argumentaven, però, que una màquina treballant amb algorismes lineals mai podria arribar a realitzar tasques creatives. Encara és famosa la descripció que Miquel Maragüell feia l'any 2035 en el seu llibre "La Màquina adolescent", en el qual raonava i rebatia amb càlculs sòlids les possibilitats d'un cervell electrònic per simular la creativitat humana.

-Agafem un jove adolescent, de cultura mitjana, que s'aventura a escriure el seu primer poema -argumentava Miquel Maragüell-. Suposem que aquest xicot és capaç d'emprar només una part de les vuitanta mil entrades del Gran Diccionari de la Llengua Catalana. A modus d'exemple, posem per cas que n'arriba a conèixer fins a deu mil. Amb el seu vocabulari, i potser amb l'ajuda del diccionari, el noi serà capaç intuïtivament d'escriure després de pocs minuts uns versos de vint-i-cinc paraules, de qualitat probablement mediocre, però totalment intel·ligible. Ara agafem en paral·lel l'ordinador més potent, donem-li també deu mil paraules, i demanem-li fer el mateix. L'única possibilitat per a la màquina és començar a realitzar totes les possibles combinacions de mots, és a dir, vint-i-cinc vegades deu mil, o, el que és el mateix si feu la multiplicació, deu elevat a cent (un "u" seguit de cent zeros). És senzill perdre's en els grans nombres, especialment quan involucren potencies de deu, així que deixeu-me fer un aclariment: un "u" seguit de cent zeros en matemàtica es coneix com un "Gúgol", terme creat ara fa cent anys, el 1938, per un nen de nou anys, Milton Sirotta, nebot del matemàtic americà Edward Kasner. Un "Gúgol" es considera també com un paradigma dels nombres inabastables, en la pràctica, propers a l'infinit. Un "Gúgol" es pot escriure sobre paper, sí, però és una xifra mes gran que el nombre de partícules estimades en el nostre univers. I per explorar un "Gúgol" de combinacions de paraules, l'ordinador més ràpid del segle vint-i-un, capaç d'operar a velocitats de 250 teraflops (bilions d'operacions per segon) necessitarà treballar durant força més temps que l'edat coneguda de l'univers, aproximadament uns tretze milers de milions d'anys. I el més trist encara, és que aquesta màquina portentosa esclavitzada en un treball etern mai sabrà quan ha escrit un vers de dues dotzenes de paraules que realment sigui intel·ligible.

Probablement la banalització de prohoms com Miquel Maragüell sobre la possibilitat real que els ordinadors s'apropessin a la capacitat creativa del cervell humà va facilitar que altres investigadors visionaris continuessin el seu treball a l'ombra, allunyats de la polèmica, dels medis de comunicació i de l'opinió pública. De fet, un observador perspicaç podria intuir que a finals dels anys quaranta la xarxa planetària d'ordinadors connectada a molt alta velocitat a través d'internet començava a tenir ja una arquitectura similar a la xarxa neuronal d'un cervell primitiu. Pràcticament tot el coneixement humà, la nostra història, literatura, ciència i tècnica estaven emmagatzemades en aquesta xarxa, i només calia establir les regles apropiades d'interacció entre aquestes peces d'informació, perquè tard o d'hora sorgís quelcom semblant a una espurna primigènia de creativitat sintètica.

El programa que havia de canviar les regles de joc i sacsejar la nostra estructura social es va batejar, en honor del Tità de la intel·ligència, com Coeus 1.0. Coeus s'inspirava en models genètics i biològics, i comprenia quatre mòduls bàsics: un mòdul de captura, que virtualment retallava petits fragments d'informació ja existents en els discs durs dels ordinadors connectats a la xarxa; un mòdul lògic que unia aquells fragments relacionats conceptualment; un mòdul aleatori que introduïa elements d'incertesa, i un mòdul d'aprenentatge que redefinia constantment les pròpies regles del programa en funció de la valoració sobre els resultats finals. Els primers escrits totalment sintètics sortits de Coeus 1.0 ben segur van ser autèntics bunyols, comparables a les frases inconnexes d'un nen de mesos. Però el sistema estava envoltat de les ments més brillants del moment, convençudes del projecte i de les possibilitats del nou nadó titànic. L'únic que calia fer després de cada nova creació de Coeus era valorar-ne pacientment la qualitat a fi i efecte que el propi sistema aprengués a discernir quins algorismes aconseguien percentatges alts d'aprovació i quins donaven sistemàticament resultats mediocres i reprovables.

La consciència col.lectiva va rebre la sacsejada definitiva just coincidint amb la publicació dels guanyadors de l'edició 47 de RC. Durant l'entrega de premis, es va fer públic que un vint per cent dels relats finalistes, signats sota diferents pseudònims, eren de fet creacions sintètiques de Coeus, en la seva versió 1.5. Només per un estret marge de vots, el guanyador de l'edició no va ser un autor virtual, i la polèmica es va encendre de nou, força més virulenta ara que durant la crisi de "Sun-Tzu".

La presentació en públic de les capacitats artístiques i creatives d'una màquina va ser l'inici de la polarització de la nostra societat. D'una banda, els grups en favor de la intel·ligència artificial veien finalment a l'abast l'eliminació definitiva de les barreres entre cervells orgànics i electrònics, i auguraven una nova era de progrés sostenible basat en sistemes d'intel·ligència sintètica. Especulaven els més visionaris que una màquina amb capacitat creativa, que alhora disposés de tot el co
neixement humà, per força acabaria efectuant judicis de valor més acurats i equànimes que un cervell orgànic limitat i caduc. D'altra banda, els detractors de les noves tecnologies posaven de manifest el risc d'acabar delegant en màquines les tasques i decisions inherents a l'home. Argumentaven aquests segons que, lluny d'afavorir el desenvolupament humà, la delegació en les màquines de tasques creatives i judicis de valor, incloent probablement decisions socials, econòmiques i polítiques, acabaria sumint la humanitat en una espiral de dependència i estupidesa que aniquilaria el progrés, i, en última instància, la pròpia espècie humana.

La por a les màquines pensants va dividir per primer cop a la història la nostra societat en dos grans blocs, i va deixar de banda discussions de principis de segle sobre models econòmics, polítics, socials i religiosos. La polarització entre els qui apostaven per esperonar la recerca en intel·ligència artificial, i els atemorits per les noves tecnologies va acabar cristal·litzant l'any 2055 en la consolidació de dos únics partits polítics a escala planetària. El Partit per una Societat Tecnològica (PST) defensava que sols un model basat en sistemes d'intel·ligència artificial creatius i capaços de prendre decisions independents podria a llarg termini acabar amb les desigualtats socials i econòmiques, i gestionar adequadament els limitats recursos naturals del planeta. D'altra banda, el Partit pro-Home (PpH), defensava que sols l'home tenia el dret i l'obligació de continuar decidint sense ajuda o intrusió de les màquines en temes socials, econòmics i polítics.

Paradoxalment, per primer cop també a la història, el discurs polític i el programa electoral dels dos partits va acabar centrant-se en el model educatiu proposat per a les noves generacions. El PST apostava per accelerar el desenvolupament tecnològic concentrant els recursos en educació i recerca en intel·ligència artificial (IA). D'altra banda, sense negar l'inevitable progrés tecnològic, el PpH demanava una moratòria de com a mínim una generació en la recerca en IA, període durant el qual els programes educatius a escoles i universitats haurien de reforçar dramàticament àrees com la història, la filosofia, la llengua, l'art, l'economia i el dret, a fi de disposar de ciutadans preparats per a prendre decisions independents i, eventualment, ser capaços de valorar amb criteri les propostes i decisions provinents d'un hipotètic cervell electrònic del futur.

I tal dia com avui, un trenta de novembre de 2059, la humanitat ens veiem abocats a escollir entre PST i PpH. Un dels dos partits acabarà decidint el model educatiu de la propera generació, i en definitiva, cap a quin model de societat aposta la humanitat, en unes eleccions globals simultànies a la Unió Europea, la recent formada Confederació Asiàtica, Amèrica del Nord, i la Unió de Països Sud-americans.

Després de llegir els relats de l'avi a l'arxiu de RC me n'adono que només em queden deu minuts per emetre els meus vots electrònics. La lectura dels seus poemes ha acabat decantant al menys la meva decisió sobre el que crec és el relat més escaient per ésser votat un dia com avui a RC. "El parany del Gúgol" és una crítica fina que ironitza sobre el poder de petites i deliberades imprecisions en el llenguatge, i el seu impacte social. L'autor, pràcticament desconegut fins fa poc, però que sospitosament ha pujat fins al cap de les llistes de popularitat en el darrer mes, relata com un deliberat i interessat joc del llenguatge va acabar fent famós a principis de l'any 2000 el navegador d'internet més estès a nivell planetari. El relat recorda com dos joves visionaris inventaven l'any 1998 una nova paraula, "Google", homòfona del terme matemàtic "Gúgol" (en angles "Googol") i el registraven a l'oficina de marques dels Estats Units. L'objectiu d'aquest parell de visionaris, en Larry Page i en Sergei Brin, era acabar indexant el total del coneixement humà dispers a Internet. Dos any més tard, aquest mot inventat que les llegendes urbanes atribuïen a l'incapacitat dels seus creadors d'escriure amb correcció la màgica xifra dels grans nombres en matemàtica es convertia en sinònim del cercador d'internet més avançat del moment, i s'establia lentament però inexorable, com una premonició, com la plataforma d'interconnexió del coneixement humà.

La finestra de RC es tanca automàticament després d'emetre el meu vot. Amb una esgarrifança d'impotència, reconec que hores d'ara soc incapaç d'endevinar si el meu vot al relat del mes ha anat a una ànima creativa, bessona de la del meu avi, o si he caigut en un parany de Coeus. Amb la pressió de només dos minuts abans que finalitzi el termini de votació m'enfronto ara amb la finestra del Parlament de Catalunya, on hi circulen en un bucle sense fi els noms dels representants nacionals del PST i del PpH. I, mentre encara visualitzo els poemes del meu avi en el meu cervell imperfecte, emeto el meu segon vot del dia.