El Paisatge

Un relat de: durrutia

Una parella seia en un banc de la ciutat. No importa quina era la ciutat, el que és cert és que era gran, massa gran, com totes les ciutats de la seva època.
Com deia, seien en un banc, davant d'un paisatge que no era especialment bonic, però que significava molt per ells.
Des que eren molt joves, abans de casar-se, ja els agradava anar a seure al banc i veure passar la gent, esperar que es fes fosc i … En fi, fer el que fan tots els enamorats als bancs.
Amb els anys havien mantingut el costum de passar-hi una estona quasi cada dia. Ara recordaven alguns moments, no tots, però si els més importants: Quan es van casar, quan van néixer els nens, quan van començar a anar a escola, quan es van graduar de la Universitat, quan els nens es van casar i finalment quan es van tornar a quedar sols. Sempre havien viscut aquells moments l'un al costat de l'altre, al seu banc.
No recordaven com havia passat però el cert es que en una ciutat gran com aquella en que vivien, la gent es perdia. No es que els uns no sabessin on eren els altres, però no els importava. El ritme era massa ràpid i no hi havia temps per algunes coses.
Ells però, s'aferraven al seu moment en el banc i als seus records. Els feien mal, però també els recordava el que havien viscut i el que havien sentit. Ara això no estava de moda, la gent no volia ni sentir a parlar de sentiments. Quasi es podia dir que a la gent nomes li importava el que guanyava; encara que no fossin diners, sempre s'havia de guanyar alguna cosa.
En fi, els temps havien canviat, ells eren d'una altra època, d'un temps que donava importància als detalls i no a les quantitats, però això ja no comptava.
De cop, quan portaven una estona asseguts i perduts en la memòria, va sonar un xiulet. Un xiulet molest però familiar. Els va fer tornar a la realitat i van recordar que se'n havien d'anar. Es van aixecar del banc, el seu temps s'havia acabat. Van percebre la cua que hi havia i van deixar pas a un senyor que anava sol i que va seure en el seu lloc en el banc. A la pantalla que hi havia davant del banc, una platja va reemplaçar el paisatge urbà que tants records els portava i se'n van anar. Era un moment difícil, sempre era difícil, però ells tenien la certesa de que quan tornessin l'endemà, el paisatge seguiria allà, invariable desprès de tants anys.

Comentaris

  • No ho entenc...[Ofensiu]
    Cuit | 29-02-2008 | Valoració: 8

    O sigui, a veure, que algú m'expliqui si us plau què hi ha de dolent en qué la familia et deixi comentaris positius/negatius... Falta de subjectivitat? Falta d'objectivitat? Falta de realisme? Si a la teva familia li agrada i et diuen que està molt bé, què passa? És un concurs amb 3000 euros en metàl·lic per qui tingui més comentaris favorables? Perquè si és així què faig escrivint això!

    Conec al durrutia, és company de feina, però no li he posat un 8 al relat perquè dilluns el vegi, li he posat perquè m'ha agradat, CONY.

    Quina ràbia de comentari en serio...

    I el que em fot més ràbia són les meves explicacions de si el conec o no, i les de l'autor dient que no eren familia...

    Mare meva, poca feina, t'has lluït col·lega (ni m'interessa mirar el teu pseudònim).

    Apali,
    bon relat tio, m'ha agradat, ja t'ho he dit en persona..
    "L'escriptor" també, però... no l'acabo d'entendre! Hahahaha

    Cuida't! ;)

  • No, no son familia[Ofensiu]
    durrutia | 19-10-2005

    Hola, la veritat es que no se qui son els comentaristes anteriors del relat. No tinc ni idea de si son familia o no. En qualsevol cas no pretenc ser molt original ni sorprenent. Per cert, tinc el nom que tinc i molt poca imaginacio pels nicks.
    Nomes puc dir que em sap greu l'estona que deus haver perdut llegint el relat.
    En qualsevol cas, gracies als que comenteu "constructivament" els relats.
    D.

  • quina gracia[Ofensiu]
    maripepi | 19-10-2005

    suposo que els comentaris anteriors deuen ser de familiars seus. El text tant original i sorprenent com el seu nick de durrutia. francament apuntis a un curs o millor encara vagi a la biblioteca i llegeixi algun llibre bo

  • Molt suggerent[Ofensiu]
    XvI | 17-10-2005

    Quasi m'imagino la segona part... Pasen els anys i un dels dos falta. Sens dubte, la nova versió actualitzada de l'emulador de paisatges incloura hologrames per simular aquella companyia perduda i poder retrobar aquests moments que tan bé descrius.

    salutacions

  • Llibre | 16-10-2005

    Molt bo.

    Ostres! M'ha sorprès, el final. M'esperava un final més melodramàtic, més sentimental, que expliquessis alguna cosa de la vida d'aquesta parella, una evocació... no sé!

    Però m'ha sorprés, i ben gratament.

    Salvat totes les distàncies, m'ha recordat una imatge de la novel·la de Saramago, La caverna. O bé m'ha recordat, directament, el mite de la caverna.

    M'ha agradat de veritat.

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de durrutia

durrutia

2 Relats

6 Comentaris

1716 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Moltes gràcies per comentar algun dels meus relats:

minon4
Llibre
XvI


I moltes gràcies a Tiamat pel preciós comentari que ha fet del relat del meu fill:
ELS PLÀTANS VIUS (Veure el relat)

Aprofito per fer publicitat i convidar-vos a que el llegiu (m'encanta el relat i es el meu fill, que voleu?).

Últims relats de l'autor