El Paisatge

Una parella seia en un banc de la ciutat. No importa quina era la ciutat, el que és cert és que era gran, massa gran, com totes les ciutats de la seva època.
Com deia, seien en un banc, davant d'un paisatge que no era especialment bonic, però que significava molt per ells.
Des que eren molt joves, abans de casar-se, ja els agradava anar a seure al banc i veure passar la gent, esperar que es fes fosc i … En fi, fer el que fan tots els enamorats als bancs.
Amb els anys havien mantingut el costum de passar-hi una estona quasi cada dia. Ara recordaven alguns moments, no tots, però si els més importants: Quan es van casar, quan van néixer els nens, quan van començar a anar a escola, quan es van graduar de la Universitat, quan els nens es van casar i finalment quan es van tornar a quedar sols. Sempre havien viscut aquells moments l'un al costat de l'altre, al seu banc.
No recordaven com havia passat però el cert es que en una ciutat gran com aquella en que vivien, la gent es perdia. No es que els uns no sabessin on eren els altres, però no els importava. El ritme era massa ràpid i no hi havia temps per algunes coses.
Ells però, s'aferraven al seu moment en el banc i als seus records. Els feien mal, però també els recordava el que havien viscut i el que havien sentit. Ara això no estava de moda, la gent no volia ni sentir a parlar de sentiments. Quasi es podia dir que a la gent nomes li importava el que guanyava; encara que no fossin diners, sempre s'havia de guanyar alguna cosa.
En fi, els temps havien canviat, ells eren d'una altra època, d'un temps que donava importància als detalls i no a les quantitats, però això ja no comptava.
De cop, quan portaven una estona asseguts i perduts en la memòria, va sonar un xiulet. Un xiulet molest però familiar. Els va fer tornar a la realitat i van recordar que se'n havien d'anar. Es van aixecar del banc, el seu temps s'havia acabat. Van percebre la cua que hi havia i van deixar pas a un senyor que anava sol i que va seure en el seu lloc en el banc. A la pantalla que hi havia davant del banc, una platja va reemplaçar el paisatge urbà que tants records els portava i se'n van anar. Era un moment difícil, sempre era difícil, però ells tenien la certesa de que quan tornessin l'endemà, el paisatge seguiria allà, invariable desprès de tants anys.