L'Escriptor

L'Escriptor seia davant la taula, l'habitació era a la penombra. Sobre la taula, un llum halogen, modern, amb un focus especialment dissenyat per treballar llargues estones, il·luminava un únic foli en blanc. Al costat del foli hi havia una ploma i un cúter.

L'Escriptor ho era (d'escriptor), perquè així ho havia decidit. Un cop ho va tenir decidit, es va preparar a consciència.

Primer de tot, va fer uns cursos de mecanografia per no tenir problemes a l'hora de seguir la rapidesa del pensament en els moments més creatius.

Després va fer uns cursos d'escriptura creativa, novel·la, relat curt i algun més que va creure que li seria d'utilitat a l'hora de plasmar tot el que després se li acudiria.

Una vegada va tenir els coneixements, es va dedicar a l'espai. A la casa disposava d'una habitació que fins aleshores només servia per acumular trastos. La va endreçar, va comprar una sèrie d'obres de referència i fins i tot algun clàssic que sempre pot ser útil com a referent a l'hora d'escriure.

Va cercar assessorament i finalment va comprar una taula especialment adaptada per escriure amb ordinador, amb un suport pel teclat i el monitor que li permetria dedicar-se llargues hores a l'escriptura sense patir les conseqüències. L'ordinador era també el millor que li van recomanar, amb un potent processador de textos i fins i tot un programa d'edició (no fos cas que no trobés un editor prou sensible i li calgués recórrer a l'autoedició). Anava amb una impressora molt sofisticada i que podia imprimir a una altíssima velocitat, cosa que li permetria corregir sense haver d'esperar la sortida dels folis.

Un cop ho va tenir tot a punt, va arribar el moment de començar a escriure. Va seure davant de l'ordinador, es va posar un got de whisky (era una cosa que havia aprés de les pel·lícules però quedava be). Van passar les hores i no aconseguia escriure res. No es que el que escrivia no li agrades, la veritat es que no aconseguia que se li acudís res.

L'endemà es va tornar a posar, havia llegit que els escriptors han de ser molt disciplinats. Va passar tot el dia i tampoc no va aconseguir escriure res. Seia davant de la pantalla, observant el blanc del fons envoltat de les petites icones, números i textos del processador, fins que els ulls li van fer mal. Sabia que era qüestió de temps, que en algun lloc del seu cervell hi havia gran una historia i que acabaria per sortir.

Van passar molts dies i tot seguia igual. Al cap d'un temps, la disciplina es va tornar rutina, seia davant de la pantalla, se servia un got de whisky darrera l'altre i mirava sense veure les imatges. Havia après a fer ballar les icones amb la imaginació, coneixia de memòria tots els tipus de lletra de l'ordinador, totes les opcions dels menús, totes les combinacions de tecles per executar-les sense haver de recórrer als menús, però seguia sense escriure res.

Fins que un dia ho va tenir clar, havia decidit que seria un Escriptor i si no podia ser-ho, no seria res. Si no podia crear la gran obra que tenia planejat produir, la seva existència no tenia sentit i es va preparar per posar fi al patiment.

Si no va ser molt creatiu, com a mínim es va prendre la molèstia de preparar el decorat. Havia de ser a la penombra, això li recordava una pel·lícula vella que havia vist. Ho faria al despatx, que era com una manera de fer-li pagar: havia estat l'escenari de la seva frustració, ara ho seria de la seva mort. Ho faria tallant-se les venes, la sang donaria un toc d'espectacularitat a l'escena i no seria tan desagradable com el tret al cap. Per això va portar el cúter i el va deixar obert amb la llarga fulla fora del mànec.

Hi havia d'haver una nota, sempre hi ha una nota. Tothom sabria que havia passat i no podrien dir que s'havia deixat un detall tan important. Va preparar un foli i la ploma. La ploma era un regal d'algun amic benintencionat, anava acompanyada d'una dedicatòria: "perquè els grans escriptors es mereixen les millors eines".

Finalment, quan ho va tenir tot a punt, va agafar aire, va espirar i es va dir: "fem-ho ràpid que serà millor".

De sobte es va adonar que li tremolava la ma al subjectar la ploma, va prendre consciencia de la situació i va tenir una mica de por, d'angoixa i... Va ser com un interruptor, de cop ho va entendre tot: havia mirat de ser un escriptor amb el cap, era una decisió racional. Es va adonar que en realitat no tenia una història per escriure però tampoc una experiència per explicar. La decisió d'escriure havia estat racional, no havia sentit que volia escriure, ho havia decidit. Era ara que una mica d'irracionalitat aprofitava per entrar per l'escletxa que havien obert l'angoixa i la por de la mort.

Va guardar la fulla del cúter dins el mànec, va agafar la ploma amb força (la ma ja no tremolava), es va inclinar sobre el paper i com si algú li estigues dictant la historia, va començar a escriure:

"L'Escriptor seia davant la taula, l'habitació era a la penombra. Sobre la taula, un llum halogen, modern, amb un focus especialment dissenyat per treballar llargues estones, il·luminava un únic foli en blanc. Al costat del foli hi havia una ploma i un cúter..."