El noto.. és.. diria que és sota el peu..

Un relat de: Tiamat

"El noto.. és.. diria que és sota el peu.. però.. potser.. qui sap.. potser em confonc.. sembla com si.. com dits.. s'entortolliguen al peu i no puc.. no el puc alçar.. bé, de fet.. sí que puc, no és això.. però és com si.. com si em costés.. com si.. alguna cosa sota el meu peu.. me'l retenís.. l'estirés cap a terra.. la gravetat? no, no, com ha de ser la gravetat, si només és a un peu.. però tot i així.. cada cop que poso el peu a terra.. em costa aixecar-lo de nou, hi ha alguna mena de força estranya que.. m'estira cap a baix.. què deu ser? oh déu, crec que estic embogint! I això? Què ha estat això? Alguna cosa em segueix. La sento, sembla que la dugui enganxada als talons. Però darrere meu.. em giro. No hi ha ningú. Res, buit.. el carrer és buit. Només al fons, la meva mare, fent-me adéu amb la mà des del portal.. Però.. aquesta remor.. la tinc darrere, em persegueix. Són cops, petits cruixits, i una presència buida i lleugera.. no sé com pot ser.. això.. o.. què és.. però.. és aquí.. ho noto, hi és. Em giro i.. res.. no, no hi ha res. Un carrer desolat, i la meva mare, que segueix fent adéu. Però és ella? no pot ser ella. Darrere aquest altre portal.. ningú, ningú. I la força de sota el peu..? sí, encara hi és, sí.. hi és. T'hi acostumes, el peu.. s'adapta. Estires una mica més fort. Ara ja.. gairebé ni me n'adonava. Serà així eternament? Caminaré sempre.. així? fent més força amb un peu que.. que amb l'altre? Ho he tornat a sentir. És aquí darrere, m'ha acariciat els talons. Ara sí, ha estat una carícia com.. freda, inhumana. Però tan real que.. l'he notat.."

Fill, fill!

"La meva mare, em persegueix. Potser és que.. em deuria mirar i.. ha notat aquestes presències.. i si.. i si ella també les ha notat, i si tothom les nota? i si.. ja no són nostres, els peus? però.. això és una bajanada, com vols que.. clar que són nostres els peus, mira, obeeixen, camineu, veus? caminen, és clar que caminen.. però igualment.."

Fill, fill! Para't, fill!

"S'acosta, què deu voler.. l'he sentit, m'aturo, peus, quiets, fan cas, com esperar que no em facin cas.. a veure.. alço una mica el taló però.. la força de sota encara hi és.. no.. no ho entenc.."

Fill!
Què passa?
Aix, criatura, no veus mai res.

"Què hauria d'haver vist? ha vist algú fet d'aire acariciant-me els turmells? dits que sortien de terra per agafar-me del peu? què ha vist, què ha vist, que jo no hagi vist?"

Què has vist, mare, què has vist, digues? els has vist tu, eh? els has vist?
Però què dius, nen, portes una bossa de plàstic embolicada al peu. Deixa que t'ho tregui, deixa.. dóna'm la sabata, va, com se't pot haver embolicat tant.. dóna'm, quiet, no ho toquis, ja ho faig jo. I què tens aquí sota? un xiclet, seràs porc! Au va, passa, passa, que faràs tard.

Comentaris

  • és bo![Ofensiu]
    Paula Poch | 31-03-2005 | Valoració: 9

    Ja estava pensant en una tifa. Em grada.

    tons,
    Paula

  • Jajaja!![Ofensiu]
    Helena | 30-03-2005

    Senzillament molt bo. Original. Un petó! :)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1512 Comentaris

649815 Lectures

Valoració de l'autor: 8.82

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.