El ninot de cera

Aquesta és la història d'un ninot de cera, que era impertorbable en aparença, inalterable a priori en forma i expressió. Malgrat això, qualsevol canvi extern el podia afectar de manera imprevisible, un raig de sol, una ventada, un cop, una gelada. Es pot dir que estava fet d'una hermètica fragilitat, d'una delicada duresa.
Al ninot li agradava molt el teatre, gaudia observant els actors i els seus moviments, gesticulacions, expressions facials que ell era incapaç de reproduir. L'última estrena a la que va anar, va seure a primera fila, com sempre, per no perdre's detall.
Ets tan bonica que mirar-te es un sofriment, deia el protagonista a la seva estimada, tot just tres metres davant del ninot..
Abans deies que era un goig, li respongué ella.
És un goig, i és un sofriment.
El ninot sentia fluir cera per dins, mig desfeta potser per les pressions al pit que es produïen en moments com aquest. Es regirava a la cadira intentant estabilitzar el seu cos, temorós de no poder suportar-ho. De vegades el ninot tenia la sensació que en qualsevol instant explotaria, que escamparia la seva cera per tot arreu. Tenia l'esperança que quan això succeís, dels trossets en farien espelmes que encendrien en ocasions especials, en sopars romàntics, en festes i actes solemnes, en batejos i funerals. Llavors tota la seva expressivitat latent fins aleshores s'escamparia arreu, i tothom diria, mireu la llum d'aquesta cera, quin goig que fa i quin caliu que dona.
Al acabar la obra el públic va quedar entusiasmat i va aplaudir una bona estona. El ninot es va quedar immòbil com sempre, hagués volgut plorar, riure o caure a terra d'emoció però res d'això no ho permet la seva naturalesa. L'escalfor de la gent i les vibracions de tanta palmada van produir certa distorsió en el seu cos, deixant-li un aspecte entre espantat i enfadat.
Sembla que no li ha agradat, quin insensible. Va comentar una senyora al seu marit, després de creuar-s'hi.
El ninot de cera tenia por de desfer-se sense més, de convertir-se en un munt de matèria irrecognoscible. Cada matí es feia un repàs al mirall per veure si tot era al seu lloc. Unes vegades ho tenia clar, es veia fresc i ferm, d'altres en canvi ni tan sols es reconeixia. Quan això passava es posava a ple sol o davant d'una font de calor, en el moment en que la cera li començava a regalimar per la cara ell mateix es modelava fins arribar a la forma que li semblava adequada.
Una nit freda d'hivern el ninot es trobava passejant per la ciutat, amb força dificultat a causa de la temperatura. Volia apropar-se a una de les nombroses mostres d'art programades en aquella època de l'any, però amoïnat per l'excessiva calefacció d'aquest tipus de locals a l'hivern i les conseqüències sobre la seva delicada estructura, va decidir visitar una exposició d'escultures de gel a l'aire lliure.
Elefants, monuments, cotxes, figures estranyes, tota mena d'objectes sense massa interès hi havia esculpits. En un racó però, una figura femenina, no massa gran, de formes harmonioses i sensuals, s'aixecava sobre un pedestal també de gel. Era d'una bellesa desconcertant, hipnòtica, freda i ardent a la vegada, fins i tot dolorosa. Li va venir al cap el diàleg de l'obra de teatre “Mirar-te és un goig i és un sofriment”. Va començar a sentir fluids de cera calenta al seu interior un altre cop, aquesta vegada amb una intensitat que no havia notat mai abans, i va pensar que aquesta vegada sí rebentaria. Però no va ser així. L'escalfor del pit li va pujar per les extremitats com una deflagració, fins arribar a les mans, i aquestes es van encendre com si de deu espelmes es tractessin. El ninot va sentir llavors un desig irrefrenable d'abraçar a la figura de gel, i així ho va fer.
Es van anar fonent tots dos molt a poc a poc, gota a gota, mesclant l'aigua amb la cera, fins que a l'alba una amalgama de cera humida de forma indeterminada restava al terra.
No se sap del cert on va anar a parar aquesta cera, però sembla que el grup de teatre local fa servir màscares de cera en moltes de les seves actuacions, i les guarden com or en pany, doncs asseguren que no han trobat mai una cera tan modelable i adaptable a les expressions facials com aquesta.