EL NADAL DE LA MARMOTA

El Nadal de Conte, aquest any 2020, anava a pas de tortuga, advertia – no cal ser gaire espavilat per adonar-se’n – que no tenim l’atmosfera adequada, la Covid.19 només donà per fer històries “negres”.

Sempre però hi ha recursos, des del fantasma dels Nadals passats, al del Nadals futurs.

Em cridaven de Ràdio Castellar del Vallès, volien fer un petit vídeo per presentar-lo el 20N, coincidint amb el 45 any aniversari OFICIAL de la mort del sàtrapa.

Em preguntàvem pels meus records, els explicava que quan es va saber la noticia, NOMÉS els que tenien alguna vinculació amb la dictadura es van manifestar de forma pública, se’ls veia tristos i alhora preocupats, si el sistema evolucionava cap a la democràcia i la llibertat, temien perdre la feina i no pocs – els que s’havien implicats més en la repressió - temien haver de respondre davant de la justícia.

Els explicava, i segur que la inclouran al vídeo, l’anècdota d’un bon amic que aleshores estava en els ambients anarquistes, que va anar a Madrid, i quan li vaig manifestar la meva sorpresa em va etzibar, que volia comprovar personalment que aquell fill de ..., estava mort i ben mort.

En aquella època estava a la Facultat de Dret, i ben aviat vaig veure – com moltíssimes més persones – que la cosa anava de “canviar-ho tot per a no canviar res”. En el món laboral, ben al contrari, hi havia molta il·lusió, per fi veurien com s’assolia la justícia, s’equilibrava el repartiment de la riquesa, i començava una vida on el lloc de naixença o la classe social, ja no serien determinants per arribar fins on et permetessin les teves facultats.

Els anys van anar passant, i els desenganys es van fer presents, el primer va ser l’inefable Gonzalez, Felipe González Márquez (Dos Hermanas, Andalusia, 5 de març de 1942), el segon José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 de agost de 1960), i el tercer – de moment- Pedro Sánchez Pérez-Castejón (Madrid, 29 de febrer de 1972).

Tinc la sensació, que des de l’any 1975, estem vivint/patint un NADAL DE LA MARMOTA del que no sabem sortir.