El minut final

Fa fred, humitat, està fosc i no se sent res, però res de res, ni tan sols el xiuxiueig de la gent ni el cant llunyà d'algun ocellet ni el batre de les ales de les mosques..., res de res. Que estrany! Qualsevol pensaria que ja no estic aquí entre vosaltres, qualsevol afirmaria que està somiant, realment qualsevol diria que està tenint un daltabaix dins d'aquest malson, la situació ja no pot ser més patètica, més estranya, més complicada, més, com ho relataria... diferent?
Tinc por, em sento angoixat i no puc respirar correctament, les extremitats no responen com ho haurien de fer, què passa? Tinc por de veritat, com mai n’havia tingut... Em venen al cap molts records, imatges difuses, no sé, crec que estic somiant, això mateix, ha de ser un somni, un malson dels de magnitud 10. Però, espera, quelcom no encaixa, potser no vull saber la veritat, quina veritat? Els ulls s’han acostumat a la falta de llum i algunes imatges arriben al cervell que les analitza ràpidament... Roba de vestir? Un llit? Què coi és això? Jo no vesteixo mai així, odio la roba de mudar (quantes bronques amb la mare quan era petit i m’obligava a anar ‘ben maco’ a la festa major del meu poble), on estiguin uns texans i una samarreta... Aixeco el cap per veure millor i m’enporto un bon cop al front, caxis l’olla, o millor dit (cagon la puta), osti quin mal tu, el meu còs es trasbalssa i esbatega amunt i avall, els cops es succeeixen un rere l’altre però el mal no impedeix que l’instint de llibertat continui manant! Res de res, blaus i uns rajolins de sang que baixen pel mig dels ulls salvant el nas fins arribar als llavis, és l’únic que he aconseguit en un intent d’alliberar-me. Gràcies a Déu! Ara recordo! Els cops al cap han degut reactivar la memòria. De cop i volta les llàgrimes salten dels ulls esquitxant les parets del taüt i el cor batega de manera desesperada, la sang es congela immediatament i un fort maldecap ataca sense pietat. La primera reacció es tancar els ulls i apretar fortament el front cap a dins... funciona!, la calma guanya, de moment.
La pluja, el fred, la boira, la carretera, aquella pedra enmig, el cop de volant, les voltes de campana, muntanya avall, sorolls, cops, pols, vidres trencats, l’airbag, les ulleres esmicolades i, enmig de tot, el mòvil! Cinc segons, entra la trucada, una veu amable i dolça travessa el meu cor... Papa, papa, em sents! Ho he aprovat tot! Et vaig fer cas i ho he aconseguit! Papa, em compraràs allò que hem vas prometre? Papa? Papa? Pa... El cop final talla aquella veu estimada.
Avui dia de notes finals! Tres llargs mesos esperant un canvi, un gir cap endavant, canvi d’actitut envers els estudis, bronques, malsdecaps, mirades que maten, paraules enverinades, situacions inversemblants, males cares, ansietat, plors, dolor...
Avui no era un bon dia per morir, no!
El taüt es bonic, el moment de tancar els ulls per sempre arriba, el regal de recordar els últims segons d’existència ha estat un detall. Gràcies fill, gràcies per fer-me cas, endavant. Tu pots!