El meu secret

Hola llit, hola habitació.
Hola! responen tots els elements en un aclaparador silenci.
Si, ja sé que aquesta mania de saludar el meu entorn visualment no té cap sentit, ja que si hi hagués alguna cosa fora del seu lloc seria perquè jo l'hi hauria posada.
Manies, cabòries, pensaments ocults i pensaments oberts, i jo. Tots acompanyant-nos en aquesta soledat abrupta i rugosa que em fa allunyar-me encara més de tot.
Els somnis diluïts en aquesta gran dosi de desil·lusió, amb doble ració d'incertesa. Un menú massa pesat per la meva delicada dieta.
Tot s'ha acabat. O tot acaba de començar. No m'agraden les frases totalitaries. Potser tu m'hi has ajudat. La convivència amb la indecisió pot crear efectes secundaris. Llàstima que jo no puc consultar amb el farmacèutic.
Estic fart de perdre el temps. I no faré una evocació barata dels principis en llatí que tots coneixem, aborrim i alhora mai acabem d'entendre. Tan sols és que no el vull perdre. Cada minut té el seu valor i això ho oblido de tant en tant així que potser m'ho hauré de tatuar. En algun lloc d'us diari, com a la nevera. Si... o al mirall del lavabo. Una frase a tamany 56 que em recordi: No perdis més el temps tros de bròquil! Se que no és un tatuatge massa convencional, però és que em fan por les agulles.
Odio sentir-me parlar així. Odio semblar un avi. Sóc un avi remugador. No siusplau!!!!
Això és el que tenen de bo els diàlegs mentals interns. Ningú sabrà mai que he estat pensant aquesta imbecilitat que per molt que no m'agradi no deixa de ser certa.
Perquè he hagut de recordar-te? Justament ara. Se suposa que aquesta és una ment lliure, que puc pensar el que vulgui sense influència de cap estímul. Fora de les meves instal·lacions destinades a la reflexió lliure i independent! no vull perdre més temps creant esperances al voltant teu. No vull gastar ni un minut més pensant en com m'agradaria que fos tot i com és en realitat.
Suposo que això forma part de l'amor real, no el que surt a les pel·lícules i que ens intenten encabir com sigui al subconscient, en aquell raconet buit que queda entre la secció de publicitat subliminal i els nostres instints més animals. Forma part de l'amor real el fet d'acceptar que no seràs mai el meu ideal, perquè precisament aquesta és la gràcia: que no ets un ideal sinó de carn i ossos, i dono gràcies de poder disfrutar-te en pla real.
Però això mai ho sabràs. Mai sabràs el que m'ha passat avui pel cap, de quina manera he decidit invertir el meu temps. Tan sols podràs percebre, si ets prou hàbil, que t'estimo tal com ets.