El meu país.

El meu país tracta d’un recinte on tot el seu perímetre conforma el país on viuria, estem parlant d’una presó.

És una presó peculiar on no hi ha portes, on els murs no són de pedra.
L’únic impediment per escapar d’aquesta presó som nosaltres, els quals hem de ser capaços de travessar l’escoll insalvable de les idees.

Parle de la presó del meu pensament. És el meu país, on no hi han banderes ni himnes, on la única arma és la ment, capaç del pitjor i del millor, tant de crear mentides com de crear il·lusions.

En aquest país sóc el meu governant, el meu rei, i en major mesura el meu esclau. He d’arrossegar la pesada càrrega de no conèixer els límits. Qui ho diria! Un espai tan reduït, i no conec fronteres…

Al meu país caben totes les idees, totes les opinions, totes les persones.
Una vegada entres no se ben segur si voldràs eixir o si seràs capaç d’aconseguir-ho, però del que estic segur es del record que sempre quedarà marcat.

Tots els sentits: tacte, vista, oïda, olfat, gust. El meu país té constància d’aquests amics que ens connecten amb els perills de l’abisme. De vegades ens poden enganyar. Les dades són nombres que es poden maquillar, les imatges són ombres buides que es poden ocultar, i la vista el nostre gran sentit que tot ho veu i deforma…ai la vista! La mirada enganya però el record queda en l’ànima.