El meu nus és a la teva gola

Il.luminat pels dies, desgastat pel pas del temps...
un calaix ple de cançons perfuma l'estança.
Acostumats a viure alimentant la por, enfrascats en el flagell constant. Oh, lord, help us!!

El calaix cap en una butxaca i és (quasi bé) intransferible. Deixa'm escriure't quatre lletres,
a seguici d'un piano que coneixem molt bé, i que és la via d'alguns dels nostres trens fantasmes.

Doncs bé, aquí em tens, el meu nus és a la teva gola.
Sento les teves mans guarir-me de l'espant, de la cruesa descarnada dels fets, de la roda del temps. I sento que no hi ha proutes plomes i adjectius quan ens tóca recórrer a les cançons i a les complicitats per comunicar-nos a esquenes del món, per recordar-nos mútuament i en silenci, que potser no seriem ningú, o seriem una mica menys que en el dia d'avui, si no ens haguéssim traçat en silenci i a les fosques.

En un codi tou i intransferible, no deixarem que ningú s'adoni que l'empremta és perdurable com l'univers, per força finit però d'epitafi inconcret i inabastable.

En una caixa que amb una mica d'imaginació cabria en una butxaca (plena de cançons)
guardo una espelma que encendré quan senti que l'equilibri torna a ser precari, i en aquell precís instant, qui sap si a l'altra punta del món, recordaràs que l'esperança és a la punta dels dits, i el teu nus serà a la meva gola...