El meu jardí

La llum de la lluna argentada no és suficient per gaudir de la magnificència del meu jardí, però tot i així m'agrada asseure'm just aquí, al vell balancí de fusta gastada, i contemplar-lo.

Vaig començar a sembrar flors per simple gust, igual que hagués pogut apuntar-me a classes de cant o dedicar-me a la pintura. Més envant, però, el fet de mantenir el jardí perfectament cuidat es convertí en un afer de primera necessitat, tant com respirar o dormir.

Sí, sé que sembla irònic, excèntric i sobretot exagerat, però era l'única manera que tenia de canalitzar el dolor i fer-lo més suportable. Perquè fa ja molt temps que vaig deixar de plorar-te, però totes aquestes llàgrimes que es guardaven al fons del meu cor, aquestes llàgrimes que m'esquinçaven l'ànima, en sortien en forma de flors. Per cada llàgrima una rosa, per cada disgust un roser.

Ara, quan fa ja més de quaranta anys de la teva marxa, ara que estic aquí asseguda, admirant la bellesa que emana el meu jardí i comparant-la amb les meves mans arrugades i plenes de taques, ara puc dir que t'he perdonat. Perquè ara sé que l'amor de veritat, tot i no ser correspost, és fins al final.