El meu calaix de sastre, la poesia

Suposo que és la por, la meva horrible i incessant por, aquella que em persegueix al llarg de cada segon de les vint-i-quatre hores del dia. I sí, em diuen que així és la vida; uns dies sents que has arribat al cel i amb el palmell de la mà has acariciat les estrelles; d'altres, sents que algú t'ha donat una empenta i sense adonar-te'n has retornat a la teva trista realitat. Sí, el teu món, la teva soledat, els teus dies nostàlgics i sempre refugiats en llàgrimes.
Per tu ets nul·litat. Et costa pensar que ets una persona, perquè únicament actues com un automatisme que dóna servei als altres, que satisfà les seves necessitats, però que és incapaç de pensar un sol instant en els seus drets, en els seus somnis, en la seva llibertat... Segueixes la teva rutina, et refugies en les teus móns, en les teves metàfores, en la teva música... Però, res més.
Llisques les mans sobre el piano i comences amb aquella dolç Minuet de Mozart, però pocs minuts després, les teves mans recorren a una velocitat desmesurada totes i cada una de les tecles del piano. La peça escollida és ara la última Simfonia de Beethoven. Exhales i sense adonar-te'n expresses tota la teva ràbia, tot el teu dolor inherent i emmascarat de somriures fàcils amb la música. Les llàgrimes llisquen del teu rostre com les primeres gotes de pluja abans de donar pas a la turmenta. Et preguntes perquè ets incapaç d'expressar, què és el que hi ha dins teu que t'impedeix ser lliure, opinar…Et demanes de què et serveix actuar així, què és el que hi guanyes... No n'obtens resposta, únicament sents que el teu cap processa massa despresa, sents com si el centrifugat de la rentadora fos la teva ment, perquè les idees es barregen i es perden entre colors, o potser entre el banc i el negre... O simplement es destenyeixen.
Necessites expressar d'alguna manera tot aquest malestar, però t'ho impedeixes... La culpa posteriori de dir la teva opinió la rastreges com una segona ombra.
Abatuda, separes les teves mans tremoloses i d'un to rogenc del piano. Ara agafes el teu diari i el primer bolígraf que trobes a prop teu. Necessites escriure: la poesia, la prosa… Perquè és amb ella amb la única amb qui ets capaç de dir: "ja no puc més!"