El meu avi

La millor persona que mai he conegut i coneixeré. Eres tot un galant, un Clark Gable català, amb la teva gabardina, el teu barret, la bufanda a quadres i els pantalons de sastre negres a ratlles blanques, eres l'elegància, la paciència i la discreció personificades. Em venies a buscar a l'escola i jo amb satisfacció feia saber a totes que aquell senyor tant alt i simpàtic era el meu avi, i ningú s'atrevia a repetir les tonteries que podien haver-me dit a classe (incloses les professores). Tu em portaves al cinema, l'Exelsior i el Dorado (ara un ja no existeix i l'altre és un multisales...) on feien pel.lícules de Walt Disney, que tu aguantes heroicament, fins i tot, dues de seguides. També anàvem a fires i exposicions on sempre te'n pescaves la manera d'entrar-hi de franc (això se'm va encomanar perquè ara sóc la reina de les invitacions, descomptes, 2x1...). M'ensenyaves amb afició jocs de cartes, l'escacs, les dames, el parxís, l'oca i feies veure que no t'adonaves de les meves trampes. M'ajudaves amb entusiasme a fer els treballs manuals de l'escola, de vegades t'hi diverties més que jo. Em venies a veure a les horroroses tables rítmiques de l'escola (espero que ara ja no en fagin!), a ballet, a teatre, quan pintava, fidel seguidor de les meves activitats extraescolars. Em llegies històries, em feies dibuixos, joguines, els berenars amb pa, vi i sucre, els teus esmorzars de llet calenta i galetes maries. Els estius a Lloret, on passava hores a la terrassa mirant la piscina que em tenia magnetitzada, m'imaginava que era l'Esther Williams que a tu tan t'agradava. Aquelles carreres amb bici pel rebedor de casa. I un munt de records inoblidables emmagatzemats a la memòria de la infantesa, aquella que vaig tenir la sort de compartir amb tu.

Després va venir la inevitable adolescència, una època on la tonteria i l'egoisme estan implícits, i em vaig anar allunyant de tu. Tot i que recordo perfectament quan em vas regalar la màquina d'escriure elèctrica per poder fer els meus primers treballs de l'escola o em vas donar diners per comprar-me un Swatch que aleshores estàvem tant de moda (i que encara existeixen).

No sé a partir de quin moment (perquè la memòria és selectiva i sovint no diu la veritat) vas començar a allunyar-te tu, la vellesa t'anar vencent, la persona plena de vida, s'havia convertit en un desconegut assegut en una cadira, que gairebé no parlava i m'havia esborrat de la seva memòria com si mai no hi hagués estat, com si els anys passats només haguessin existit per mi. No volia veure't així! No era just. Preferia seguir recordant per tots dos, i així ho segueixo fent.