El meu avi savi

El meu avi,
era molt, molt savi.
Feia mots encreuats,
no sabia dir que no
als venedors d'enciclopèdies,
tenia lleixes i més lleixes
plenes de llibres i diccionaris,
li agradava menjar coses dolces,
i només s'enrabiava
quan mirava el Barça.

El meu avi,
era molt, molt savi,
i jo m'hi asseia damunt dels genolls
i ell em feia botar
i cantava:
taran-taran-taran,
tararara, taran.

El meu avi,
era molt, molt savi,
i jo esclatava en plors alegres
quan la senyoreta de la guarderia
em deia "Laura,
que és hora de dinar,
i t'ha vingut a buscar l'avi".

El meu avi,
era molt, molt savi,
i s'adormia als dinars familiars,
i se li separava la boca
a poc a poc
i jo mirava
com se li separava la boca
a poc a poc.

El meu avi,
era molt, molt savi,
i quan l'anava a veure
i ja no sabia què dir-li,
ell sempre em deia:
"agafa un llibre de la biblioteca!
Jo en tinc molts,
i ja no els llegeixo".

El meu avi,
era molt, molt savi,
i un dia, quan el papa
li va preguntar
si sabia qui era jo,
ell em va mirar,
amb estranyesa,
i va dir-li:
la teva dona?

El meu avi,
era molt, molt savi,
però al final,
crec que ja no recordava
quan menjava coses dolces,
quan m'asseia damunt dels seus genolls,
quan em venia a buscar a la guarderia,
quan s'adormia havent dinat,
quan em deia "agafa un llibre!",
quan els meus pares li van dir el meu nom,
quan els meus pares li van dir qui era jo.

Però almenys,
malgrat les llàgrimes
que, de tant en tant,
li dono a l'avi savi,
jo sí que el recordo
quan menjava coses dolces,
quan em feia botar damunt la falda,
quan em recollia a l'hora de dinar,
quan s'adormia al sofà,
quan insistia per donar-me un llibre.

I encara que no estigui segura
del moment en què els meus pares
em van dir: "mira Laura,
aquest és l'avi",
sé que en aquell moment,
encara que no tingués paraules,
vaig pensar:
el meu avi,
és molt, molt savi.