El Mag.

Em trobava de nou en aquell local subterrani, petit i vell on l'havia vist actuar la nit anterior. Fum, olor d'alcohol, rialles i baralles.
L'havia vist per última vegada a la barra prenent-se una estrella amb els amics, abans de pujar al petit escenari que tenia muntat a un racó del local.
La nit anterior m'havia deixat exausta amb els seus trucs. Se'l veia nerviós i a la vegada molt segur del que estava a punt de fer. I va començar l'espectacle; va treure una baralla de cartes i va demanar a una noieta francesa que triés una de les cartes que ell li aniria ensenyant però que no li digues quina havia triat. Va barrejar de nou les cartes amb la que ella havia triat inclosa. Més tard va trobar la carta que aquella desconeguda d'aparença francesa havia triat. I tothom va aplaudir.
I aquella no va ser la única sorpresa d'aquella nit, perquè va fer desaparèixer una cigarreta d'un senyor amb una barba tan blanca com l'avi de la Heidi, va moure la forquilla amb què una senyora de la taula del fons es menjava una crêpe, va duplicar cartes i fins i tot va levitar.
I em va deixar sense paraules. Al·lucinava i ell ni se n'adonava. I em feia ràbia no trobar-li els trucs. ¡¡Mira que n'arribo a ser de pàmfila!!
I ara torno a ser aquí, assentada a la mateixa taula, esperant que aquest noi d'ulls color mel, esperant aquell noi que la nit abans m'havia hinoptitzat.

Segurament mai notarà la meva presència, però jo, cada nit seré aquí. Fidel