El joc de la tortuga

Una amiga agosarada
que va una mica calenta
em demanava valenta
que volia aprendre el joc
que s'anomena la tortuga.
I volia fer-ho poc a poc.

Sabut és que aquets animalons
de pell i closca molt dura
quan es senten amenaçats
sempre amaguen el seu cap
amb certa facilitat.

Es tractava del següent;
fer que el cap d'aquesta amiga
d'una manera instintiva
sense tocar-la amb les mans
agafes un moviment
que procurant ser recurrent
imités la tortuga.

I d'aquí neix l'invent
que es podia escenificar
en una sala d'estar.

Feia falta una granera,
una taula protectora
i a sota d'ella una estora.
I ajupida traient el cap
amb gens de roba ni calçat
l'amiga provocadora.

El meu paper era fàcil.

Amb l'escombra a la mà,
dret a la punta de la taula,
calçons a peu de garró,
amirallat per aquell paisatge.
Quan per l'altra banda treia el cap
li tocava el crostó.
I així retornava el miratge.

Quan amb una suau embranzida,
degut al cop de l'escombra,
tornava el seu cos endarrere
l'ajudava de bon grat,
empenyent-la amb suavitat
amb una part del meu cos núa
fins tornar-li a veure el cap.

I així un cop i un altre cop.

Ella cridava emprenyada.
No sé si de pena o de joia,
A amb l'escombra no sisplau !
Que al final en faràs un blau.
pega'm en el que m'empenys.

Però jo no hi arribava.

Diu que el joc li ha agradat
que ha quedat satisfeta
però amb el cap ple de bonys.
I jo adolorits els codonys
degut a la malifeta.

Vol tornar-ho a practicar
però fent-li uns petits retocs,
sobretot a la granera.


Fifo Maig 2008