El gust de la mort

He tastat la mort, la infame i detestable mort. Parat, estorat, la ment m'ha levitat eternament. La ment i l'ànima i el cos i l'esperit i tot jo... Havia deixat de sentir els sentits, estava immers en un núvol que s'ha endut totes les sals del mar. Perquè ara sé que la mort és salada. La maleïda mort és agra i salada. Sumit en el no-res absolut he acabat notant un nus al coll que s'aferrava fort, cada cop més, i m'asfixiava. Tampoc em calia respirar. El pit m'oprimia de valent i el cor no sé si podia bategar una sang freda que potser s'havia arribat a glaçar literalment. L'absència del meu jo se'm transformava en una compunció terrible. El meu ignominiós comportament em creava intensa basarda.

La sang brollava a dojo pel tall que un dels ganivets de l'armeria que tinc a la sala d'estar havia traçat en un estómac nu i tendre. Un tall traçat amb netedat. Un cop sec i desplaçat amb força per si no n'hi hagués prou amb la profunditat de l'estacada. Un atac tan funest com eixelebrat. He mort la meua petita filla per una fomuda rebequeria. La menuda només volia veure les mamelles de la veïna d'enfront, com les hi miro jo cada dia. Ha obert la cortina i l'he mort. L'he mort, collons! I quan he sabut reaccionar he conegut jo mateix el gust de la mort.

Amb la mirada perduda en la petita, l'he volgut centrar per mirar-la fixament. Què he fet? Abominable espectacle. Sostenia encara el ganivet amb la mà morta, estesa sense expressió sobre els meus genolls blegats, tot ple d'esquitxos vermells. M'he mirat el macabre escenari creat i, amb feblesa, he volgut tornar a empunyar l'arma, com d'esma, ajuntant uns dits llefiscosament amarats de sang. Al defalliment del meu cos, que es vinclava sense remei, s'hi ha sumat una negació sobtada de ma mirada. Emboirada la visió he deixat de sentir el cos. No el sentia ni l'hauria d'haver sentit més.

No tenia forces per alçar-me jo ni per alçar la meva ànima. Tornava a sentir-me perdut, flotant, sense sentits, condemnat en un abisme sense cap mena d'expressió de vida quan un pessigolleig m'ha travessat la cara. L'he percebut alertat; les galtes em volien despertar, em produïen punxades en l'ànima. Les mans, els braços volien pujar cap al cel però jo m'he esforçat en retenir-los. Sabia que tard o d'hora la mort es materialitzaria. Les pessigolles seguien davallant i, per fi, s'han enfilat als llavis. Amb la punta de la llengua he frenat el camí i un rampell m'ha travessat tot sencer. La mort és salada.

Les llàgrimes s'han intensificat i m'han banyat la llengua, la boca, la gola; sal, sal, tot era salat! "Massa salat pel meu gust", hauria pogut ironitzar si no se m'hagués glaçat la sang encara més en veure que en aquella ocasió era la veïna, immòbil i sense cap peça de roba, qui em mirava a mi. De sobte ha empunyat un aparell amb forma de fal·lus sense deixar-me de fitar dos segons seguits i, havent-lo tocat tres cops amb el dit índex rígid, n'estén una antena i se'l clava a l'orella. Ennuegant-me en un mar ple a vessar de recança i de frustració, puc dir que la meva ànima es desfà com un llimac banyat en clorur de sodi.