El guió

Estava acabat. A l'atur, i sol. Semblava que tot anés tan bé, feia tan sols una setmana! Una feina tediosa, però prou ben pagada per no tenir problemes, i que, a més, li deixava força temps per estar amb ella. Ella! Feia cinc anys que estaven junts. El primer any, es buscaven l'un a l'altre com animals en zel, en qualsevol lloc, en qualsevol moment i de qualsevol manera. El segon i el tercer, van viatjar per tot el món, aprofitant cada oportunitat, per petita que fos, per sortir, marxar, abandonar la ciutat, grisa i monòtona, i veure món: xerraven, reien, s'estimaven, eren feliços, ja fos navegant pels oceans enfurits, profanant amb la sola de les sandàlies selves immenses i xafogoses de camins tortuosos o perdent-se per carrerons laberíntics entre el so de les campanes del capvespre i dels cops secs i rítmics dels tacons contra les llambordes. Els dos últims anys havien estat més calmats, anys d'una felicitat tranquil·la i pacífica.
I així, tranquil·lament, s'acostava el seu cinquè aniversari. Ell ja havia planejat una celebració ben especial. I, just llavors, li ho va dir. D'aquella bassa d'oli es va alçar un tsunami que es va abatre, rugint, sobre seu, el va esclafar contra les roques i, després, el va enfonsar, més ràpid del que ho hauria fet la mateixa Caribdis, cap a les profunditats abissals, sense aire, ni llum, ni esperança.
- Però per què?! - va exclamar, intentant, en va, d'entendre-ho.
Ella va sospirar.
- Ja t'ho he dit: perquè no m'omple. No sé quin sentit té tot plegat, que continuem junts... estic desorientada.
- Què he fet, m'ho pots dir? Digue-m'ho i faré el que sigui per arreglar-ho.
- No és culpa teva - va respondre, amb veu lenta i pacient, com si fos una mestra explicant la lliçó a un nen obtús -. No hi pots fer res: no ets tu, sóc jo.
La va acompanyar fins a la porta, tot preguntant-se quan tornaria a veure aquells ulls marrons, aquells cabells castanys, aquell cos esvelt (no tant com cinc anys enrere, però) i aquella boca, que tantes vegades havia dit que l'estimava, que l'estimaria sempre. Ella mateixa li ho va respondre, com si li hagués llegit el pensament.
- Tornaré d'aquí una setmana per endur-me la resta de coses - se'l va mirar, entristida -. Adéu, Ernest.
- Adéu, Alícia.
Es va passar la nit despert, a estones plorant, a estones maleint, preguntant-se què faria, quin sentit tenia ara tot plegat.
L'endemà, va deixar la feina. Després potser se'n penediria, però ara li era ben bé igual.
Va arribar a casa i es va asseure al sofà. No va vessar ni una llàgrima: no n'hi quedaven. Després de tota una nit plorant com un nen petit, els ulls li havien quedat irritats, secs i eixorcs. Durant una estona, es va estar mirant la pantalla fosca de la tele, pensant, sense pensar.
De sobte, es va aixecar mecànicament, com si el mogués una palanca oculta. Se'n va anar cap a l'escriptori de la seva dona i va decidir que ho deixaria tot a punt per quan vingués a endur-s'ho tot: si havia de passar de totes totes, que fos ràpid, almenys. A més, estava segur de que fer una mica d'exercici li aniria bé: si es concentrava en alguna cosa, seria menys probable que s'obsessionés amb el tema de la separació i deixar-hi de pensar una estona no li aniria malament.
Així doncs, va arranjar unes quantes capses de cartró i va començar: primer, totes les carpetes de la feina (totes de feia temps, ja que les més recents se les havia endut en marxar) i, després, els llibres (tenia una biblioteca immensa). A continuació, se'n va anar cap al dormitori, va agafar una bossa d'esport de l'armari i hi va entaforar tota la roba que s'havia deixat, encara que no estava gaire segur de la utilitat d'aquest gest, ja que, si se l'havia deixat, probablement era perquè no li anava bé, no li agradava o estava passada de moda.

Encabat, va mirar el rellotge: les quatre de la tarda. No havia dinat, però no hi feia res, no tenia gana. Enlloc de menjar, va fer un descans. Ho va aprofitar per fer una cosa que feia temps que no feia: se'n va anar cap a una capsa on havia desat una part dels llibres, en va agafar un i el va obrir. Aquesta era la principal diferència entre ell i l'Alícia (segons ell, és clar) : ella era una apassionada de la lectura, ell... no tenia temps, li feia mandra, creia que hi havia coses millors (això li acostumava a dir quan ella se li posava a llegir al llit), etcètera. Era per això que havia fallat, la cosa? L'Ernest va sacsejar el cap: no, no podia haver fallat per allò, hi havia d'haver diferències més profundes entre ells que desconeixia. Va imaginar- se la cara que hauria fet l'Alícia si l'hagués sentit parlar (o pensar, més aviat) de la seva relació dient-ne "cosa", però no va poder riure.
Va tornar a sacsejar el cap, aquesta vegada per intentar esbandir-la dels seus pensaments, i va centrar l'atenció al llibre. Es va adonar de que era poesia. Per curiositat, es va llegí el primer poema, de dalt a baix. No va entendre gran cosa - massa paraules difícils, pel seu gust - però les tres primeres paraules li quedaren gravades a la memòria: "Sol i de dol, així és com em sento" pensava. "És possible que trobi la solució dels meus problemes en un llibre?". Va mirar el que tenia entre les mans: petit, de tapa tova, blanca i senzilla on, escrit amb majúscules negres, figurava el nom de l'autor: Foix. No li sonava. "Pot ser que en aquest llibre trobi la solució?" Alguna cosa li deia que no era aquest, el llibre on ho trobaria. El va llençar a la capsa i en va agafar un altre.
Aquest segon llibre també era de tapa tova, però d'un color taronja pujat. El títol, escrit amb majúscules verdes, deia: "Antologia de poesia lírica grega" i, a sota, en minúscules blanques: "a cura de J. Maria Estruch". "Quin llibre més freak" pensà, però, tanmateix, l'obrí. Tal com el títol deixava entreveure, es tractava de poesia. Un poema deia: "Quina vida, quin goig hi ha sense Afrodita d'or? Tant de bo jo morís quan ja no em preocupin gens aquestes coses: els amors secrets, els regals dolços com la mel, el llit, que són les flors més agradoses..." Va parar de llegir i llençà el llibre a la capsa, gairebé amb violència. Es va intentar calmar una mica. "Cap d'aquests dos llibres no m'ha ajudat a trobar cap solució, al contrari: m'han refregat encara més els meus problemes per la cara". Va mirar la capsa. "Bé, a la tercera va la vençuda, diuen, aviam si és veritat".
El tercer (i últim) llibre era de teatre. "Shakespeare" estava escrit en lletres ben grosses, com un anunci, al centre de la tapa. No es va entretenir a observar-la, sinó que va anar per feina: va obrir el llibre per una pàgina a l'atzar i va llegir: "Tot el món és un escenari, homes i dones són comediants, que hi van fer les entrades i sortides; i un mentre viu, hi juga molts papers". Així que la vida és com una obra de teatre. Déu meu. Se li acabava d'acudir una idea, una idea absurda, però, tanmateix... "les obres de teatre s'escriuen, tenen un guió... si pogués trobar aquest guió... és clar, sabria què ha fallat a la meva vida!"
Ja ho tenia. Era tan simple i lògic com allò. Va besar ben fort el llibre, després va escopir la pols que li havia entrat a la boca en fer-ho, va agafar la jaqueta i, posant-se-la apressadament, va marxar corrents cap a la biblioteca més propera. Hi va entrar d'una revolada i es va abocar al taulell, darrere del qual una dona d'uns quaranta llargs, enlacada, el mirava inquisitivament per sobre d'unes ulleres de mitja lluna.
- Busco un llibre - va anunciar, pomposament.
- No ho hauria dit mai - ironitzà ella -. Quin llibre busca?
- Es tracta d'una obra de teatre.
- Entesos, però com es titula?
- Mmm... el protagonista es diu Ernest Vallalta.
La bibliotecària va fer un gest de contrarietat.
- Si només en sap això...
- Em sap greu.
La dona va remugar i va començar a teclejar i a fer anar el ratolí amunt i avall. Al cap d'uns minuts de recerca infructuosa, ho va deixar estar i va dir:
- Miri, aquí no hi és.
- Ah, vaja i no me'l podrien encarregar?
Ella li va enviar una altra descàrrega d'ira a través de la mirada i li va respondre, amb aires de superioritat:
- Miri, això no és una llibreria...
- Vol dir que en una llibreria me'l podrien encarregar?
- Sí, és clar...
L'Ernest va sortir de la biblioteca com si el perseguis el diable en persona, deixant la bibliotecària amb la paraula a la boca.
A la llibreria tampoc el tenien.
- Però si vol podem mirar de localitzar-lo - el va informar la llibretera, una noia jove i eixerida -, si ens en pot donar més dades. El títol, diu que no el sap...
- No, però podria ser una cosa així com ara: "Ernest Vallalta", "La vida d'Ernest Vallalta", "Les desgràcies d'Ernest Vallalta"...
- És una tragèdia?
- Fins que no me la llegeixi no ho sabré.
La noia no va saber si prendre-s'ho com una broma.
- Coneix l'autor?
- Jo no el conec, però ell sí que em coneix a mi.
- Volia dir si en sap el nom.
- No crec que ningú el sàpiga, tret d'ell mateix.
La jove llibretera se'l va mirar amb una certa inquietud.
- Escolti, és una mica urgent, això - va insistir ell -. Si li dono el meu telèfon, m'avisarà si el troben?
- Sí, sí, és clar, i, en tot cas, ja l'hi encarregaríem - va agafar el ratolí, el va marejar una mica i li va tustar el cap unes quantes vegades -. Aviam, digui'm el seu nom, siusplau...
- Ernest Vallalta.
La noia va fer uns ulls com unes taronges i, seguidament, va parpellejar repetidament, incrèdula.
- Perdoni?
- Ernest Vallalta.
- Vol dir... vol dir que es diu com el protagonista?
- Bé, de fet, sóc el protagonista.
La llibretera feia una cara de lluç força còmica. "No ho diu en conya, no, n'està segur" pensava, esverada.
Després d'un silenci incòmode, l'Ernest va dir:
- Miri, jo ara tinc pressa, si en saben res, truquin-me, d'acord? - i va sortir sense esperar la resposta.
No hi va haver resposta. Va recórrer totes les biblioteques de la ciutat i les llibreries més importants, però la recerca era infructuosa. Ningú no coneixia el llibre. El pitjor era quan havi
a de dir el seu nom: a la majoria de llocs el tractaven de boig o de bromista pesat. Al final, va deixar de requerir l'ajut de les llibreteres i es va dedicar a resseguir una vegada i una altra els prestatges de les llibreries, incansablement.
Un dia, va entrar en un cau antic i polsós d'un carreró de Ciutat Vella, només identicable com a llibreria pel fet que els prestatges estaven plens de llibres i no d'altres coses més sinistres que suggeria l'ambient. Va observar, meravellat, aquells incunables de lloms immensos (com a mínim tan grans com el monitor del seu ordinador) : n'hi havia centenars, o milers, semblaven tan nombrosos com les estrelles al cel, o com els cretins al govern (i em sap greu pels llibres fer aquesta comparació).
Alguna cosa li deia que, malgrat tot, allí trobaria el que buscava, i ja es podia afanyar, perquè només faltava un dia perquè vingués l'Alícia i tinguessin el que semblava que havia de ser l'última conversa. Va consultar la llibretera, una dona carregada d'anys i amb els cabells del mateix color que els lloms gastats dels seus llibrots i, sorprenentment, no el va tractar de boig. Sense gastar gaire saliva, se'n va anar directa cap a una prestatgeria més alt que dos homes l'un damunt de l'altre, va agafar un llibre esgrogueït i prim d'un dels prestatges inferiors (no li va caldre usar l'escaleta, doncs) i l'hi va donar.
"Ernest Vallalta" deia el títol però, inexplicablement, no hi figurava l'autor. Emocionat, en va pagar el preu (ridícul, tenint en compte el que suposava per a ell) i va marxar corrents a casa. Allí, escarxofat tranquil·lament al sofà, va començar a llegir. Va recordar un munt de moments de la seva infància que havien enterrat les seves preocupacions d'adult, va recordar les seves aventures de joventut, va recordar també com va conèixer l'Alícia i tot el què havien viscut junts... fins que va arribar al moment de la separació, i de la recerca incansable del guió de la seva vida. En aquell moment, es va aturar, just quan el seu personatge estava assegut al sofà, llegint.
Va anar a la cuina, es va omplir un got de whisky i se'l va beure d'un sol glop. A continuació, va tornar al sofà, s'hi assegué i continuà llegint. Va estar-se així durant hores, pàgina rere pàgina, fins que va arribar al final. Va tancar el llibre, va respirar fondo i va aclucar els ulls, recolzant el cap al respatller del sofà. Al cap d'una estona, va obrir els ulls, va redreçar el cap i es va treure l'encenedor de la butxaca. Amb un gest ràpid i hàbil, el va encendre i en va apropar la flama al llibre, que, en qüestió de segons, va començar a cremar- se. Va deixar-lo a terra procurant no apagar el foc, que començava a guanyar vida, mentre ell en perdia. La flama va consumir implacablement totes i cadascuna de les pàgines del llibre, sense perdonar-ne cap. Quan les últimes lletres van morir cremades, l'Ernest Vallalta fer un sospir i va caure a terra. No es va aixecar. No es va adonar de que el foc s'estenia i amenaçava amb cremar el pis sencer. Tampoc es va adonar de que el telèfon sonava. Potser era l'Alícia. O potser no.