El goig de viure

Sempre he tingut la impressió que contens el teu somriure amb una discreció moderada i bellament sensata: sense reserves ni paranys.
És un atresorament comissural prudent i circumstancial del tot comprensible, adscrit a un àmbit temporal, a les exigències d'un context que es converteix en efímer quan la llum dels teus ulls despulla de perjudicis el qui amb goig percep la teva presència.

I avui, encara sóc deutor d'aquest elixir d'innocuïtat que embriaga.
Tanmateix, només em reclames que flueixi entre nosaltres l'oxigen que manté viu i ric aquest paisatge i així perviure, als embats del temps, convertint els silencis volguts en els únics testimonis d'un univers que necessita aflorar, amb absoluta naturalitat, quan la complicitat és el millor auguri i es conjuga amb la profusió.
El nostre secret és aquest. Tot i que és ben notori.

Els teus ulls foscos acullen clarianes d'heures verdes color maragda que les pupil·les voldrien eclipsar o, en tot cas… perifèria al fil d'una mar de vori.

Abril, no t'idealitzo: t'estimo i ens estimem sense penyores.
I això, és ben difícil… ja saps, que quan vull parlo molt clar.

He entès molt bé perquè m'atraus sense cap recança.
Mai m'hagués imaginat que els sentiments calia contenir-los en la justa mesura però traspuant un desig pregon i inequívoc d'esperança i il·lusió real i ben veritable.
Probablement, reconèixer en tu, la certesa d'un àmbit sense restriccions: un horitzó ben grat, és el que ara ens fa bategar el cor.

Estic convençut que d'altres, ho deixarien tot, perquè tu, n'assuaugessis el seu esguard. No obstant, tu no cerques pas res tan abastable… tan esquiu a l'afable tracte de la generosa audàcia genuïna d'una saviesa -sublim i immensa- que procura aprendre sense pretensions del magnífic goig de viure.

Sincerament, Abril, és molt plaent veure't així, com si la nostra airina mediterrària t'acaronés els cabells i et besés la pell, convidant als cabells a gronxar-se lliurement i em mostrés, ara, el teu somriure prodigiós sense cap contenció.


Diuen, que a la primavera, Abril, quan iniciàrem tàcitament aquest meravellós viatge, és quan el nostre cos pateix una més profunda renovació. Vull dir, que, quan sota aquesta vaporosa roba de lli i cotó, la sinuosa calidesa se'm revela evident, sé que tu has fet, que per sempre més, sigui primavera. I això, és inefable.


Avui, quan els científics constaten que, durant la primavera, la melsa principalment, pateix una profunda i inusual renovació cel·lular a nivell reticular per foragitar moltes cèl·lules i substàncies que ja no són d'utilitat; recordo el bell refrany que tant ens altera la sang, però, també, que antigament, els orfebres del vidre arribaren a regalar-nos el cos d'uns flascons petits en forma de cor que servien per dur-los sempre al sarró.

He de preguntar a l'Abril, si desvetllarem, algun dia, quin és, verament, aquest elixir d'innocuïtat que tant ens embriaga.


Ciutat de Mallorca, 17 juliol de 1717