EL GAT, EL GAT

Les meves tietes són molt velles, i molt carinyoses , sempre pensen en els altres, en la família fins i tot en els animalets. L’altre dia va morir el seu gat, un gat negre que portava tota la vida en casa, quinze anys, bonic, semblava de vellut. Però li va arribar el dia, com a tothom. Llavors elles van pensar que estaria be que li fessin un homenatge. I van dir, “li enterrem amb tots els honors. A on? Al lloc mes bonic de Barcelona, al parc Cervantes al costat dels rosers. Va, ja està decidit. Demà a primera hora li portem a fer l’enterro”. Llavors, aquesta mateixa tarda s’en van a la perruqueria i després a un xino a comprar una pala, per tal de fer el forat. Al matí es van aixecar, es van posar un traje seriós però elegant , van agafar el gat mort i lo van ficar amb un cistell antic i gran, i cap el parc de Cervantes en autobús, ‘pobret el gat, si que era bo’, i companyia que ens feia, li trobarem a faltar’. Per fi arriben a la darrera parada del bus, Diagonal a dalt de tot, baixen del bus, amb el cistell, el gat mort i la pala, es recoloquen el traje i diuen “res nena que no som res”, i en aquest moment, a tota velocitat apareix una moto massa, a prop de la acera, i amb totes les seves forces, li arranca el cistell i sen va amb mes velocitat si cap, els havien fet un tirón. Elles es van posar a cridar, “ el gat, el gat”, però ja era massa tard. Llavors es queden mirant-se i diuen, “saps qué? Que tornem cap a casa, en el mateix autobús”. Es van perdre la cara del lladre al arribar a la guarida.