El Follet fa música

No sé si havia comentat, que a casa tinc una guitarra, la què intento fer sonar de tant en tant.

Últimament cada cop que la volia tocar, la trobava desafinada. Era rar que havent passat tant poc temps des de l'ultima vegada que l'havia afinat, les cordes s'haguessin afluixat de tal manera, que havia d'estar una bona estona tensant-les, fins que per fi feien el so de sempre. El que resultava estrany, era que no estava fluixa ni una sola, sinó que eren les sis cordes de la guitarra les què havien perdut la rigidesa normal.

La cosa tampoc era tan greu, quan volia fer-la sonar, em posava mans a l'obra, agafava el petit afinador, i prement les clavilles de la guitarra, feia que retornés el so adequat a cada corda. La situació ja es va convertir en una cosa normal i per tant, a poc a poc, vaig deixar de donar-li importància.

Però un tarda, vaig avançar la meva arribada a casa i tal com anava apropant-me a la porta per entra-hi, vaig quedar corprès, garrativat, ja que com més m'hi atansava més clarament es sentien uns forts sorolls que volien ser de música. La música diguem-ne sorollosa estava identificada, però jo era incapaç d'associar-la amb cap instrument per mi conegut.

Respirant profund i prenent-me la situació amb calma vaig estar una bona estona escoltant "el concert" i per sorpresa meva vaig arribar a la conclusió que els sons que sortien de l'habitació, no eren d'un sol instrument. Eren dos els instruments o estris que feien aquella música o soroll. S'identificava clarament una música feta a cops, no sé si ho sabré explicar: era quelcom que tocava la guitarra però totes les cordes alhora, si és cert, que el ritme sempre era igual i els sons diferents. L'altra música que sonava, feta per un altre instrument, era més melodiosa, no sonava tant malament a l'orella com la primera esmentada.

Ja més refet de la sorpresa, a poc a poc vaig obrir la porta de l'habitació sense fer soroll, i no podeu imaginar-vos qui era l'artista, l'autor de tant d'enrenou, doncs el Follet Paco.

Vaig estar un temps observant, per esbrinar com ell sol, El Follet, era capaç de generar aquella varietat de sons i tots a la vegada.

Estava de peu sobre la meva guitarra, que tenia estesa al bell mig de l'habitació. Bé, ben bé de peu no estava, saltava sobre ella com un boig, tot recorrent el "mástil" ara des del claviller fins on estaven agafades les cordes, i desprès fent el recorregut al l'inrevés , així una i una altra vegada. Aquests eren el sons o sorolls difícil d'identificar.

Però la sorpresa no va acabar aquí. Vaig veure que tenia un braç estirat i amb la mà d'aquest braç s'agafava els quatre bigotis que com sabeu els té llargs i prims, i els tensava amb força. A l'altra mà, brandia un raspall de dents, que refregava una i una altra vegada pels seus quatre bris de bigoti, i sonava, i tant que sonava!. Era més agradable a l'oïda, la música que sortia del seu bigoti, que no pas la de la guitarra, que els seus peus esbojarrats trepitjaven sense pietat.

Al final vaig estossegar per cridar-li l'atenció, i a l'adonar-se de la meva presència, el Follet Paco es va quedar blanc com un paper de fumar. Es va disculpar dient que quan em sentia a mi tocar la guitarra sentia enveja, i que intentava aprendre d'amagatotis per poder donar-me una agradable sorpresa un cop dominat l'instrument.

Jo tampoc vaig voler preguntar massa, ja que no encaixava prou bé la seva bona intenció, amb el mètode per ell emprat per arribar a ser un virtuós, i menys si en algun concert s'hagués de tocar el bigoti, instrument que ara per ara no he vist a cap formació musical.

Com és el meu amic, no vaig voler afegir més llenya al foc, - ja que tampoc he entès prou bé les seves explicacions - Per tant vaig proposar-li un tracte, d'ara en endavant tocaríem els instruments plegats, és ha dir, ell faria la melodia amb el seu bigoti-violí i jo l'acompanyaria amb la guitarra fent els acords adients, i a poc a poc - sempre estant jo present - li deixaria tocar la guitarra.

Varem quedar d'acord, i ara la tasca feixuga que tinc, és fer-li entendre, que la guitarra no és l'instrument apropiat per a ell, explicant-li, que la guitarra es toca normalment amb les mans, que els peus per petits que siguin no són els apropiats... De moment sembla entendre-ho. Tot anirà bé, sempre que ell vegi progressos amb l'aprenentatge del seu bigoti-violí, però... Quan es cansi que passarà? De moment quan surto de casa, tanco la guitarra amb clau.

Havia oblidat dir-vos que la cançó que estem assajant és "anys i anys per molts anys", segur que la tindrem a punt per al dia que compleix anys l'Arnau.

Fifo 6 de Novembre de 2008