El final d'un viatge

En el precís moment de pujar al cotxe vaig adonar-me que aquell viatge era un error. Una fugida, per molt que fós a un paisatge paradisíac, només podia maquillar el distanciament que s'havia produït entre els dos però no pas eliminar-lo. Aquell era, potser, el darrer cartutx que em quedava per arreglar una relació que mai s'hauria hagut d'espatllar i ja, en els primers minuts de viatge, havia descobert que la pólvora estava molla.

Havia preparat el viatge amb il.lusió, feia molt de temps que no canviàvem els decorats i jo creia, fermament, que ens calia. Pensava que l'ambient seria propici a les complicitats que anys enrera feien riure els nostres ulls i ens feien sentir especials per algú, per això creia, endebades, que compartir minuts, imatges i quilòmetres podia apropar-nos i fer-nos sentir ni que fós una tercera part del que havíem estat l'un per l'altre.

Travessàvem un paisatge boscà, amb faigs i roures que vorejaven la carretera. Era el capvespre però encara alguns fils de llum travessaven les capçades dels arbres i es mostraven davant nostre. Aquella serenitat exterior es traduïa en un incòmode silenci a l'interior del vehicle que tivava els fils dels nostres pensaments, tenyint-ho tot de color agre.


Malgrat tot, d'un racó desconegut de la meva ànima, sense parar esment en el pes que s'havia instal.lat al meu estómac, vaig treure les forces per encetar una conversa.

-M'agrada aquest bosc, infon calma i pau. No t'agraden les fagedes?

No hi hagué resposta. Pels altaveus, una música cridanera espatllava el fotograma. Però tant hi feia, de fet, gairebé tot era igual.

Per l'atmòsfera interior del vehicle hi planava una sensació d'abandó que impregnava la meva voluntat. I vaig callar, llarga estona, mentre llençava la tovallola al fons d'un pou.

Estava cansada de lluitar contra éssers incorporis, una batalla desigual talment com un suau vent de garbí xoca contra una gran muralla de pedra: inútil. En aquell precís moment, vaig notar que ja res depenia de mi. Els quilòmetres corrien al nostre darrera, la llum minvava i aviat seria necessari encendre els fars del cotxe.

Sovint em preguntava si havia fet tot allò que estava al meu abast i sempre arribava a la conclusió que moltes vegades m'havia refugiat en el tedi i buscava justificacions a la meva passivitat però també era cert que tot el que havia intentat havia caigut en terra erma.

Vaig provar de relaxar-me mirant per la finestreta. Llums de cases escampades feien pampallugues en la foscor llunyana.

I vaig perdre la mesura del temps. Per un moment, sense saber si llarg o curt, vaig adormir-me, cansada. I no vaig veure els llums, encegadors, que s'acostaven a gran velocitat, absorbint-nos.

Just quan érem al centre d'una gran esfera de llum, alertada per algun estrany mecanisme, vaig despertar-me enmig d'un sobressalt i de dins, em va sortir un crit de pànic.

I prou.

Habitació 520. Un sostre blanc, un rellotge a la paret que marca les 11:30 d'un matí desconegut. No hi ha ningú, somés el silenci blanc. Unes gotes minúscules davallen per un tub que desapareix entre els llençols blancs, rodolant rítmicament: una, dues, tres... Una bata blanca, desconeguda, les interromp.

- Bon dia, Maria, m'alegro de poder saludar-te. Deus estar desorientada oi? No et preocupis, és normal. Portes uns dies adormida. No sé si recordes que heu tingut un accident, el teu marit i tu. No, no et preocupis, ell està bé i tu t'estàs recuperant molt força bé. De fet, pensava que hi seria, el teu marit. Deu haver anat a descansar, oi? Ha d'estar extenuat, pobre. Porta moltes nits al teu costat. Li he dit si volia anar a estirar-se una estona a l'habitació 532 que està buida però m'ha dit que no, que es quedava amb tu.
Des de fora el sentia parlar-te. Tu dormies, oi? És clar.
Et deia unes coses que pocs homes saben dir a les seves dones. N'està molt enamorat, de tu, i reconec que sento una espurna d'enveja. El meu marit mai seria capaç de dir-me com sóc d'important per ell. Tens sort, noia.

Bé, hem dic Conxita. Et falta res? No? D'aquí a una estona vindré a canviar-te el sèrum. Et deixo descansar una estona. Si necessites alguna cosa no dubtis en prémer el botó. Fins ara.