Equilibri

Una vella alzina m'acull al seu peu. La meva ment es deixa gronxar pels jocs de llum que davallen al meu damunt. Les fulles amables filtren per a mi una dansa quieta i tranquil.la. Fa anys que aquesta alzina em permet capturar la serenitat que, a voltes, perdo entre minuts de rellotge excessivament comptats. M'hi atanso sovint i ella m'acull sempre i m'ofereix la seva dansa.

Des de la seva soca, poden capturar-se petits fragments de bosc, discrets i afables. Són petits racons amb una infinitat de realitats que viuen al marge de la resta del món, sense deliris de grandesa: una falguera que lluita per aconseguir el sol, escarabats que mai coneixeran altres realitats que la que tenen al seu reduït entorn... Hi ha més alzines, al voltant. Cap d'elles però ha rebut el reconeixement de la vella alzina sàbia. És el cap de la tribu, el model a seguir. Els calen, encara, molts anys per aconseguir el seu prestigi i no gosaran discutir-ne el poder.

Ja de nina, quan el bosc es feia silenciosament meu i m'oferia els seus petits mons, vaig encomanar l'equilibri a aquell arbre centenari. Ell havia estat testimoni mut de tots els meus trasbalsos. Les seves branques estaven fetes dels meus petits dilemes, tanmateix. I no se'n reia, per banals que semblessin als ulls dels altres.


Més endavant, a l'adolescència, entre caòtics vents que sovint em bandejaven, vaig aprendre a guardar entre cotons les meves dèries. Les soterrava ben endins esperant el moment de l'escapada. I anava al meu bosc, quan podia. Aturava el temps al peu de l'alzina i deixava escapar les meves boires turmentadores entre aquelles fulletes juganeres. I en sortia neta, amb els colors canviats i els pulmons plens d'aire nou.

En altres èpoques havia intentat no dependre d'ella, semblava un símptoma de maduresa poder esquivar les males onades per mi mateixa. Durant un temps vaig girar-m'hi d'esquena i, immersa en una activitat voraginosa, pretenia prescindir de la seva dansa alliberadora. I vaig caure. Sense els fils dels que havia après a dependre no podia albirar el camí. Finalment, es produí el meu retorn a la seva seguretat, com no podia ser d'altra manera.

No fou, aquell retorn, una derrota. No va ser cap feblesa sinó el reconeixement de la necessitat d'aturar les coses, de deixar reposar les aigües remogudes, de permetre que tot prengués un caire menys adelerat. Era a la seva soca, on podia ralentir els ritmes i atribuir la mesura justa a tot plegat.

M'ha acollit de nou sense retrets, muda i quieta. M'adono, ara, de com he enyorat la seva serenitat. Torno a deixar-me embolcallar de la remor que les seves fulles escampen a l'aire mentre deixo fluir totes les angoixes retingudes. Talment com l'aigua dels rius calma el dolor de la ferida, m'abandono a les carícies dels seus jocs de llum i una gran sensació de pau fa fugir els mals esperits.

Tan sols una ombra plana entre el laberint de les seves branques. Una remor em diu a cau d'orella que res és etern, que un dia tot pot canviar i deixar-me en la pitjor de les orfendats. És una temença que m'entesto en defugir però que sovint m'assetja, traïdora. No puc evitar, tanmateix, imaginar-me especulacions urbanitzadores que no sabran d'alzines centenàries ni de boscos discrets. Si arribés aquest dia, si una màquina ferotge volgués menjar-se els petits mons del meu bosc, em caldria cercar una nova font alliberadora i pensar-hi m'angoixa.

Únicament aquesta alzina em coneix les febleses. Mai m'ha permès màscares ni artil.lugis que maquillessin la meva realitat i, per tant, no em puc mentir, quan m'hi atanso. El seu influx ho tenyeix tot d'autenticitat i em permet reconèixer les imperfeccions que, en altres contextos em farien cercar excuses justificadores. I amb ella, sóc jo mateixa, nua. Cap altre bosc, cap nova alzina em permetria la complicitat que ella m'ofereix. Tinc la certesa que, si la perdés, em perdria a mi mateixa.