El Duc- VII Capítol (Corbs Negres)

ELS CORBS NEGRES

Els cavallers templers fa uns dies que han sortit del castell de Calatrava en direcció a Còrdova. Han anat amb molt de compte ja que la frontera està plena de patrulles musulmanes i hauria estat un infortuni trobar-les i haver-s’hi d’enfrontar. Encara que van ben guarnits i tots ells saben parlar l’àrab, no poden donar gaires explicacions d’on van. Aquella nit planten un campament sense saber que molt lluny d’allí la màgia negra pot tenir alguna cosa a dir en tota aquella aventura.
Els quatre templers estan al voltant d’una petita foguera, no poden fer-la gaire gran sinó algú els pot veure. El que mana l’expedició Don Nuño mira el plànol d’on es troba el Sant Grial i queda bocabadat al veure que al seu darrera ha aparegut un escrit que abans no hi era.
- Mireu germans, darrera hi ha un escrit que abans no hi era!
- Et deus haver fixat malament, no potser que hagi aparegut per obra de la màgia. Exclama Don Julián mentre Don Rodrigo i Don Fabián miren amb expectació el pergamí.
- Estic segur que abans no hi era, segur del tot. Torna a dir Don Nuño.
- Però que diu? Demana Don Rodrigo.
Don Nuño es mira el pergamí i llegeix en veu alta...
- Dos objectes heu de trobar per aconseguir el Sant Grial. En el poble de Fuencaliente heu de buscar la pedra de foc...
- I què més posa? Li demana Don Julian.
- Res més, això és tot.
- Però i del altre objecte? No en diu res? Exclama Don Rodrigo.
- Res més, mireu-ho vosaltres mateixos. Els diu Don Nuño atansant el pergamí perquè ho puguin veure amb els seus propis ulls.
Tots ho miren per davant i per darrera sense creure-us-ho. Una vegada asserenats comprenen que el Sant Grial té molt poder i que pot fer qualsevol prova per saber si són mereixedors de posseir-lo. Don Fabian que fins aquell moment havia estat callat treu un crucifix i es posa de genolls començant a resar. Al veure’l, els demés fan el mateix i la pregària dura una bona estona. El que no saben és que no molt lluny d’on es troben, uns sers malèfics estan buscant-los.
Com sortits del infern els corbs busquen cada racó del bosc. No tardaran gaire en saber a on es troben el quatre templers i llavors no hi haurà pietat, el pergamí serà seu i la sang d’aquells homes apagarà la seva infernal set.
Una vegada han resat, el quatre templers s’han de posar d’acord per anar al poble de Fuencaliente...
- Però aquest poble ja l’hem passat fa més d’un dia. Haurem de tornar enrere. Explica als seus companys Don Nuño que sembla que és el que mana en aquella expedició.
- No serà cap problema hi ha una drecera per la Serra de la Garganta que ens retallarà el camí en mig dia. Comenta Don Rodrigo.
- Si sabies aquest camí perquè no hi passàvem abans? Pregunta estranyat Don Fabian.
- Doncs hi ha una raó principal, perquè és molt perillós.
- Perillós, ja saps que no tenim por a res, Déu en acompanya. Contesta Don Julian.
- Potser si amic meu, però les llegendes que expliquen d’aquesta gorja fan posar els cabells de punta. Explica Don Rodrigo.
- Ara tindrem por d’unes llegendes, desprès dels llocs per a on hem passat i les coses que hem vist? Replica Don Nuño.
- Fins ara hem lluitat contra tota classe d’homes i animals, però encara no hem lluitat contra els esperits de la roca. Contesta Don Rodrigo.
- Esperits de la roca, apa, no diguis tonteries. Exclama Don Julian tot fent una riallada.
- Qui està d’acord en agafar la drecera? Demana Don Nuño.
Tots aixequen les mans menys Don Rodrigo que és el que ha fet la proposició que se’ls mira pensatiu...
- No us ho voleu repensar, ja sé que jo ho he proposat, però a cada segon que passa me’n penedeixo més haver-ho fet.
- Apa Don Rodrigo que dintre d’unes hores sortirà el Sol i llavors ja no pensaràs en esperits. Li diu Don Nuño tot donant-li uns cops a les espatlles.
- Ja sabeu que no em fa por cap home ni cap animal, però els esperits em tenen ben acollonit. Respon Don Rodrigo.
- Ara descansem que demà serà un gran dia, el que no sé és que voldrà dir el pergamí amb això de “ la pedra de foc”. Diu Don Julian tot mirant als demés que fan un gest amb les espatlles de no saber-ho.
- No patiu, quan siguem a Fuencaliente ho sabrem. Ara tots a dormir.
No ha passat ni una hora quan un soroll d’aleteig desperta als templers...
- Què és això que se sent? Pregunta Don Julian
Els demés es miren uns al altres i al seu voltant sense dir res i traient les espases de les fundes. Ràpidament Don Nuño tira més llenya al foc per donar més claror.
Esquena per esquena els templers esperen mentre senten cada cop més a prop aquest aleteig. De sobte el resplendor de la foguera deixa veure les formidables formes dels corbs abalançant-se cap a ells. Sembla que estan per tot arreu i les espases llueixen talant l’aire sense cap resultat. Cada cop que sembla que vagin a ferir aquelles besties, és difuminen i desapareixen per tornar a sortir en un altre lloc i tornar a atacar.
En un d’aquests atacs un dels corbs aconsegueix ferir a Don Rodrigo a la cara amb una de les seves urpes. Allò sembla que serà el final del cavallers, no tenen escapatòria. Estan a punt de rebre un altre atac quan Don Julian es treu del sarró una ampolleta, l’obra i comença a llançar el seu contingut cap els corbs. Els demés se’l miren sense entendre res i és llavors quan poden veure que el líquid que conté aquella ampolla al contacte amb aquelles diabòliques criatures fa que cremin com tiges seques, deixant anar un udol que omple tot el bosc i que els fa posar la pell de gallina. Una vegada han cremat, els corbs desapareixen per art d’encanteri tal com havien arribat.
- Què podia ser això? Demana Don Nuño.
- Forces diabòliques estan contra nosaltres. No volen que trobem el Sant Grial. Contesta Don Rodrigo.
- Però que era això que has tirat? Demana Don Fabián a Don Julián.
- Tan sols era aigua beneïda. No sé perquè ho he fet, però m’ha semblat que una veu m’ho deia a cau d’orella i no m’hi he pensat gaire.
- Doncs el teu àngel de la guarda ens ha salvat la pell vell amic. Replica Don Nuño.
- Val més que fem guàrdia fins a trenc d’alba, no fos que alguna altre cosa més silenciosa ens ataqués per sorpresa. Exclama Don Rodrigo.
Els templers tornen al seu jaç i Don Rodrigo fa la primera guàrdia, l’endemà tenen una missió que complir.
Molt lluny d’allí i en una torre al mig del bosc en Izmir llença un crit que fa trontollar les parets màgiques de la cambra...
- Maleïts, han guanyat als meus corbs, ja deia que eren perillosos, però no s’escaparan dels meus maleficis, no podran escapar-se del que els enviaré... Teniu por dels esperits...doncs cuideu-se d’ells.