El Duc- IV Capítol- (Primera Prova)

PRIMERA PROVA

Al vespre arribàrem a la ciutat de Múrcia. Les seves muralles em van impressionar. No és que no n’hagués vist anteriorment, estava a prop de Valencia i podia dir que fins aquell moment aquelles eren les més grans que havia pogut contemplar, fins i tot més que les de Barcelona, però potser al ser de nit i veure les foguerades a dalt de les torres i les ombres que projectaven em van fer venir calfreds. No sabia si allò era una premonició de alguna cosa dolenta, però ràpidament em va passar ja que quan entràrem a dins la ciutat em va fer reviure quan era petit, un altre cop tornava a ser amb els meus. L’olor de les espècies, de la carn rostida, l’olor del té. Semblava que en qualsevol moment hauria de sortir la guàrdia cristiana empenyent a tota aquella gentada musulmana que comprava a les tendes a munt i avall dels carrerons com passava a Barcelona.
Quan arribàrem a la plaça de la mesquita ens acomiadàrem del cap de la caravana i li vaig demanar si sabia d’algun refugi per passar la nit, cosa que em va explicar i amb un “Salam Maleicum” va seguir el seu camí.
Aquella mena d’hostal era net i endreçat dintre del que cap, cosa que s’agraïa desprès de estar quasi tot un dia al costat de les mules i les seves mosques. El meu amo que ja feia estona que l’estava observant de reüll, estava amagat a dins de la seva caputxa i em mirava amb ulls de fàstic i quan vam arribar a la sala a on passaríem la nit, encara va arrufar més el morro.
L’amo del hostal ens va mirar de d’alt a baix i el meu amo es va treure la caputxa que deixava al descobert la seva cara i la seva barba ja blanca. Me’l vaig mirar un moment i em va complaure veure’l, ningú hauria dit que era cristià. Com que tenia la pell bruna i amb els cabells i la barba grisosos si m’haguessin dit que era un “Imàn” m’ho hauria cregut.
Ell va fer la salutació però sense dir res, cosa que jo ràpidament vaig explicar al hostaler per no haver-hi problemes. Ens va demanar el preu de l’allotjament i em vaig treure un pes de sobre al veure que acceptava al meu amo sense recança.
En una gran sala, el terra estava entapissat amb catifes i un cop deixades les nostres babutxes a la porta entràrem procurant no trepitjar als que ja estaven estirats dormint o resant. La llum de la llàntia no donava per gaire i al final de tot trobàrem un lloc per poder passar la nit.
Crec que aquella nit va ser un sofriment total pel Duc. No podia dir res ja que teníem les altres persones, o sigui homes, ja que les dones estaven en un altre sala, tan a prop que podíem escoltar la seva respiració i com no els seus efluvis. No cal dir que nosaltres no anàvem gaire més nets que ells, però el meu senyor estava acostumat a rentar-se abans d’anar a dormir.
No creieu que els cristians són més polits que els musulmans, al menys nosaltres ens rentem abans de resar, cosa que sé de molts cristians que si es renten una vegada al mes ja és gloria. No passava el mateix amb els nobles, ells eren una mica més refinats en aquest aspecte i encara que el meu senyor estava ja bregat en mil batalles, últimament feia més vida de palau que no pas de campament guerrer. En fi, que al no poder dir res, al menys em vaig escapar de sentir els seus renecs fins l’endemà.
Després de fer les nostres ablucions i resar, sortírem del hostal per tornar a encaminar-nos cap al nostre destí. Com que era molt d’hora i la gana estava feta vaig fer senyals al meu senyor de si volia menjar. Coneixent-lo sabia que diria que si i una vegada ens haguérem pres un té amb menta i uns pastissets de dàtil en una de les tendes d’un estret carrer que donava a la plaça de la mesquita, sortírem per la porta gran i ens encaminàrem cap al camí que ens portaria fins el poblet de Caravaca que es trobava a uns 25 quilòmetres de Múrcia.
Aquesta vegada no tinguérem la sort de trobar una caravana i com poguérem enfilàrem els camins que Alà ens havia posat com a prova. Si Alà era el verdader Déu segur que ens faria apartar del nostre objectiu. Esperava que fos benèvol i al menys no ho paguéssim amb les nostres vides.

ELS TEMPLERS

A les torres de la fortalesa de “Calatrava la Vieja” anomenada pels musulmans “Kalaat-Rawaah” que té un significat més o menys de “guany” o “conquesta”, ja si poden veure les banderes de Castella. D’aquesta victòria sobre els sarrains n’han tingut molta culpa els valerosos guerrers templaris i ara descansen en les seves cambres. De sobte entra un dels seus companys tot esperitat...
- Escolteu germans, un dels presoners m’ha fet entrega d’una cosa molt valuosa.
Tots s’acosten al guerrer que acaba d’entrar i que estén un tros de pergamí a sobre la taula...
- Veieu el que jo veig?
Els demés s’atansen i poden comprovar que a sobre la taula i ha un vell escrit amb llatí que parla del Grial.
- El Grial està a Còrdova a sota de la mesquita, aquí ho diu ven clar!
- I saps si ho coneix algú més a on està el Grial?
- M’ha dit a canvi de menjar i beure que tan sols hi havia un altre escrit com aquest i que va saber que el va aconseguir el Comte de Barcelona.
- Maleït Comte! Què voldrà aconseguir més, ja ens va treure la nostre recompensa del Regne d’Aragó i ara segur que voldrà aconseguir el Grial per proclamar-se el Rei dels Cristians.
- No heu de Maleir Don Nuño, és pecat mortal!
- M’heu de perdonar, però no podem deixar que el Sant Grial caigui en mans del Comte, segur que ja ha enviat guerrers per trobar-la. Hem d’anar a buscar-lo nosaltres i entregar-lo al Sant Pare, ell sabrà com s’ha de tractar aquesta relíquia.
Tots van treure les espases i amb el crit de “Un sol Déu i una sola Creu“ van prometre de obtenir la Santa relíquia per l’església.
Al matí següent quatre genets encaputxats travessaven la frontera que els duria al domini musulmà. El seu destí era Còrdova i el seu objectiu el Sant Grial. Tots ells tenien avantatge sobre el Duc i el seu criat. Ells sabien perfectament parlar l’àrab, ben guarnits amb vestimenta musulmana i a d’alt de cavall, si tot anava bé, arribarien a Còrdova en cinc dies. Desprès el problema més gros seria poder accedir a la mesquita i poder treure el tresor d’on es trobava.

MIRATGE

Quan el meu amo i jo portàvem una bona estona caminant, entràrem en un espès bosc. El Sol travessava les branques i il•luminava el camí. De sobte tot es va fer fosc. En un principi vaig pensar que algun núvol havia tapat el Sol, però de la foscor aparegué un home vestit de negra amb una gran capa que li tapava la cara. Tan el meu amo com jo mateix férem una passa enrere, mentre el foraster seguia caminant cap a on érem nosaltres. El meu amo ja començava a posar-se neguitós i vaig veure que agafava la part de d’alt del seu bastó per treure l’espasa. Llavors el foraster es va aturar i traient-se la capa de la cara es va dirigir a nosaltres...
- Aquest camí és molt perillós i amb la vostra missió encara més. Hi ha moltes forces ocultes que no volen que el Grial surti d’on està. Les vostres ànimes estan en perill si seguiu endavant. Cada passa cap a Còrdova és una mica més a prop del infern.
- No ens fa por l’infern senyor, estimo a Déu i no tinc por de la mort. Va contestar el meu amo tot traient l’espasa del bastó.
- Pobre infeliç, que et penses que em faràs amb aquest tros de ferro. Va dir el foraster al mateix temps que amb un gest feia que l’espasa del meu amo sortís volant cap a ell tot agafant-la al vol.
- Tan sols us salvaríeu, si quan agafeu el Sant Grial me’l entregueu, sinó les vostres vides no valen res.
- Estic al servei de Déu i ja t’he dit abans que no em fa por morir. Va contestar el Duc.
Llavors, com el que no vol, va llançar l’espasa del Duc cap a on era jo. La vaig veure avançar ràpidament cap al meu pit i quan se’m anava a clavar una mà la va aturar. Al meu costat hi havia un cavaller de cabell ros que va agafar l’espasa i la va donar al meu amo, tot dient...
- La vostra fe us ha salvat! Continueu el viatge que jo us guardo. I tu fill de Satanás torna a les tenebres d’on has vingut i deixa de temptar als fills de Déu.
Al sentir això l’home de negre es va tapar amb la capa i va desaparèixer en la foscor tal com havia arribat.
Quan anàvem a donar-li les gràcies, el cavaller de cabells daurats ja havia desaparegut. El Sol tornava a travessar les branques del frondós bosc i la foscor havia deixat pas a la claror.
El meu senyor va quedar bocabadat. Ell era un cavaller, però amb la rudesa dels temps que corríem, creure amb àngels i dimonis, no entrava dintre del seu cap. Era temerós de Déu i com acabava de veure hauria donat la seva vida per defendre el seu nom, però, i a mi perquè m’havia defensat l’àngel? Una vegada tornàrem a reprendre el camí tots dos callats, no em vaig pogué aguantar i li vaig preguntar...
- Senyor, perquè m’ha defensat a mi l’àngel?
Ell em va mirar amb cara de sorpresa i lentament em va contestar tot posant-me les mans sobre les espatlles.
- Els camins del Senyor són imprevisibles, però una cosa està ben clara, tu creus en Alà i jo crec en Déu, no dubto que perquè sigui un nom diferent no pugui ser el mateix Déu.
Jo no vaig contestar i pensatius continuàrem el nostre camí cap a Caravaca.
Quan arribàrem al poble i aconseguirem lloc en un paller per passar la nit, el meu amo va treure el pergamí del cilindre i el va mirar i amb cara de sorpresa em va dir ...
- Hem de buscar un objecte en aquest poble.
- Un objecte senyor? Quin objecte i perquè? Vaig contestar
- Quan sigui el moment ja t’ho diré. Ara tan sols has de saber que en el camí que porta a Còrdova hem de trobar dos objectes que ens ajudaran al hora de trobar el Sant Grial.
- Molt bé però com és que poseu aquesta cara de sorpresa, senyor?
- Perquè l’última vegada que vaig mirar el pergamí no deia res de trobar cap objecte i de cop i volta ara està escrit a on no hi havia res. Em va dir tot atansant-me’l.
Allí davant meu tenia el pergamí. En una cara estava el mapa d’on havíem de trobar el Sant Grial i darrere com si hagués estat escrit amb foc deia clarament que havíem de buscar dos objectes que eren necessaris per aconseguir el calze. El que em va estranyar és que tan sols deia un lloc Caravaca i un objecte, una mitja lluna d’or. Però no deia res més, com sabríem la resta? I com aconseguiríem aquella mitja lluna d’or?