EL DUC- I CAPÍTOL (LA MISSIÓ)

Un relat de: AVERROIS
Lleig era el cognom del meu senyor, Pourcote, encara que ningú gosava riure-se’n al seu davant. El que per mala sort se l’hi havia escapat encara que fos un somriure, havia acabat al fossar amb més d’una ferida d’espasa al cos, si era noble, o torturat pel botxí, si era un poble plebeu.
A l’època que estàvem, a mitjans del segle dotze, saber fer anar una espasa era molt millor que tindre diners. Encara que si es tenien les dues coses com li passava al meu senyor, la cosa era evidentment perfecte.
En Jaume Pourcote duc de Xènia havia estat vassall del comte de Barcelona, en Ramon Berenguer III el Gran, i desprès de la seva mort va jurar vassallatge al seu fill en Ramón Berenguer IV anomenat el Sant. La seva lleialtat al comtat era indiscutible. Havia perdut un dels seus fills en la conquesta de Tortosa i ell mateix va ser ferit de gravetat en l’últim assalt que va donar al comte la victòria. Home sorrut, de bona planta i fort com un brau, tenia la mateixa finesa que aquest animal i la seva llengua era barroera. Era així i així l’aguantàvem.
Desprès de parlar del meu senyor, per no semblar malcriat, ara em presentaré. Jo vaig néixer a prop de Valencia en una família musulmana. Sóc el primer de cinc germans i em van posar de nom Abd al Aziz ibn Ali Amur al-Mansur. Tot transcorria amb tranquil•litat, el meu pare feia de terrissaire i teníem una petita casa a les afores. Per coses que passen, quan anàrem a visitar a uns parents de Tortosa, els cristians, en una de les seves incursions, ens van fer esclaus, a mi i a la meva família i el meu amo ens va comprar.
Desprès de demostrar durant un temps la nostra fidelitat, ara el meu pare és l’home de confiança del Duc, la meva mare s’ha guanyat l’estómac del meu senyor, els meus germans es cuiden de la quadra i jo li faig de criat i guardaespatlles. Com que el meu nom és tan llarg m’anomena Aziz. És més conegut el nom de Al-Mansur, però aquest nom no té gaires bons records entre els cabdills cristians de Barcelona.
Us Explico tot això, perquè les aventures que el meu senyor i jo portàrem a terme no han estat escrites en cap llibre, ni han sortit a l’història del nostre país. Per això ara que sóc vell, des de una cel•la del convent dels benedictins de Santes Creus, dono a conèixer la meravellosa aventura que ens va portar a buscar el Sant Grial. Tot va començar un dia de Setembre en que el meu senyor va ser cridat pel Comte...


LA MISSIÓ

El meu senyor anava a cavall i jo com podia el seguia pels carrers de Barcelona. Quan arribàrem al Palau del Comte em va deixar a càrrec de la cavalcadura i va pujar cerimoniós per l’escala que el portava fins al primer pis. Com podeu comprendre no vaig escoltar la conversa entre ells dos, però un amic meu, que fa de patge i que els hi va servir un petit refrigeri, em va explicar de que van parlar...
Es veu que al Comte, que per això l’anomenaven “El Sant”, l’hi havien arribat noticies des de el monestir de “San Juan de la Peña” de que el Sant Grial es trobava enterrat en una cripta a sota de la Mesquita de Còrdova. La missió era anar a buscar-lo. Com és de suposar no hi havia exèrcit suficientment gran, ni fort, entre els cristians per conquerir les terres fins a la gran ciutat de les lletres. Doncs quina era la proposició del Comte? Ben senzilla, com que sabia que em tenia d’esclau a mi i a la meva família, aniríem el meu senyor i jo fins a la ciutat de Còrdova. El meu amo com que tenia la pell molt bruna i una gran barba blanca, el seu aspecte era semblant a qualsevol musulmà i podria passar desapercebut, l’únic problema era el idioma. Jo no en tindria cap de problema, però ell en prou feines deia bé el meu curt nom Aziz.
No has de tenir cap recança li va dir el Comte, “...et fas passar per sordmut i que sigui el teu criat el que parli”. Desprès van estar comentant una estona que havien de fer amb mi. Quina seria la meva reacció al creuar la frontera? El trairia? Com sempre el Comte va donar la solució, “Té tota la seva família a casa teva, l’amenaces de que si et traeix, els seus seran executats immediatament.”
Ja veieu que sense culpa, jo i els meus, estàvem ficats en la missió de buscar el Sant Grial, que per cert, ens importava ben poc.
Un cop a casa va reunir a tots els meus i ens va explicar la situació. Com és natural vaig accedir a les seves pretensions, quin remei. Els meus estarien custodiats dia i nit per soldats del Comte fins que tornéssim.
Com que havia anat a escola i sabia més o menys a on estava Còrdova, vaig fer esment al meu senyor, que a pas lleuger segurament tardaríem dos mesos arribar i al menys dos mesos més a tornar. El Duc donant-me un cop a les espatlles, que quasi em va fer caure al terra, tot rient i amb la seva veu fonda va dir:
“Molt bé nano, veig que aprens ràpid, però no et preocupis el Comte té comprada una embarcació que ens portarà fins a Màlaga. Com pots veure estarem descansats per arribar al nostre destí”
El comte ens va donar dues setmanes perquè alliçonéssim al Duc sobre com s’havia de comportar. Les salutacions, com menjar i beure, en fi, tot el que li podia comportar alguna mena de problema per passar desapercebut.
Ens férem un fart de riure amb les maneres tan especials del meu senyor, que no hi havia manera de que es comportés com calia. Intentàvem no fer gaires escarafalls davant seu, però alguna rialleta si que se’ns escapava i ell ens mirava amb cara de pocs amics.
De mica en mica tot va anar per bon camí i els últims dies ja podia passar per un autèntic peregrí.
Aquella ultima nit preparàrem els estris i el meu pare li va recomanar la roba que havia de portar si realment volia semblar un peregrí que anava a la Mesquita. Desprès li va ensenyar cap a on i de quina manera havia de resar per passar realment per musulmà. No m’hauria pensat mai que el meu senyor acabés resant com nosaltres.
Quan el meu senyor va haver marxat, resarem de veritat tota la família perquè ens poguéssim tornar a retrobar, Alà em guiaria i el profeta Mahoma ens guardaria de tot mal, encara que el Duc fos un infidel.

Comentaris

  • Bé. Veig que en tic per temps...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 15-09-2011

    ...si vull llegir la història sencera. Aquest 1er. capítol promet.
    Si et ve de gust tafanejar a Google o Youtube "DESPERTAFERROTITELLA", mira´t la darrera obra que hi vaig penjar: "EL MUSELL DEL DRAC" Falta la tercera entrega que penjarem aquest setembre. T´ho dic perquè hi trobaràs un personatge que és
    parent del teu comte.
    T´aniré tafanejant. (La puntuació per a EL DUC la deixo per al final)
    Salutacions

  • Tatxan, tatxaaaan![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-02-2011 | Valoració: 10

    Mira que bé, amb el que m'agrada la història i em trobo amb uns quants capitols de la vida del duc de Xènia, en Ramon Berenguer i companyia. Molt bé. De moment ja m'has fet venir ganes de continuar llegint l'aventura. I com que veig que els capitols no són gaire llargs, doncs millor, així els podré assaborir avui o demà mateix. Perquè he vist també que tens una gran obra de 40 minuts sobre l'Atlàntida! Això també promet! Tinc feina amb tu, de conya! Una abraçada i a continuar llegint.
    Aleix

  • comença l'aventura![Ofensiu]
    Karles | 25-01-2011

    Felicitats! Aquest inici promet, està ben tramat i té un punt de simpatia.
    Salutacions

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

931 Comentaris

347869 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!