El do de la comprensió

Ja no puc renunciar a res més, per què res em queda. M'ennuego quan penso amb tu i els ulls se'm cristal·litzen, fixo la mirada a l'infinit, allà on ningú em veu i m'empasso les llàgrimes, dins al mar que ja tinc dintre. Amb una mirada et diria tot el que em passa, com t'enyoro, el buit que tinc, però ni dret tinc a poder-te veure, soc aquella, l'amiga que t'estima i que només es l'origen de problemes. Quan parlem t'escolto i callo. Demanar una mica d'atenció es absurd, fins i tot potser et sembla egoista des de el teu punt de vista, que no entengui que ara no és el moment, que tens altres problemes, no sé el que deus pensar, sincerament, quan després de tot, sembla que no t'importi, que no em trobis a faltar, que no necessitis ni vulguis compartí res amb mi. Jo també passo la pitjor experiència fins ara de la meva vida, i em fas tanta falta que donaria el que fos per poder recuperar un instant del que teníem. Creia que l'amistat no era un estat temporal, que no era una excusa, que no era egoista, creia que era respecte, comprensió i confiança. Si pugessis entrar dintre el meu cap, veuries la de tombs que he donat per entendre't, per ajudat i a pesar de tot encara confio amb tu. Espero que siguis sincer, que em miris als ulls i em diguis si ens espera algun futur plegats o ja som part del passat, el dubte de si ja t'he perdut del tot, va apagant el meu cor trencat. Aquí resto, envoltada de records, aïllada del teu mon, intentant recuperar una mica de confiança i autoestima. Tot ho tinc que entendre, però no he nascut amb aquest do.

¶:)