El dia en que es trencà el càntir de l'aigua,

Que són dues coses difícils de trobar juntes.
Se m'acut una proposta, tot i que una mica anarquista: i si trenquem tots els càntirs d'una vegada?

M'ha agradat molt aquest escrit teu, Avet.
Gràcies per deixar sempre un comentari en els meus escrits.
Continua gaudint de la natura, i esperem que finalment tot faci el seu procés i l'aigua regui els camps i ompli els pantàs.
Però que no plogui el dia del sopar al carrer,eh?
Josefina

Estic d'acord en que s'ha de donar l'aigua i l'amor. Però deixa'm fer un incís. L'amor no es trenca, es trenca el cor, l'anima, en mil trossos. L'amor segueix fluint i no fineix mai. El càntir trencat en mil bocins no permet posar-hi aigua, però el cor romput per l'experiència amarga, dóna per aprendre com s'ha de repartir.

Bell poema
Joanalvol

Avet_blau, comparteixo amb tu l'aigua i l'amor. No sols aquests dos mots, també totes les teves paraules que són plenes d'autèntiques joies que arriben al cor.
Una abraçada.

Carme

Bona observació .

Vares necessitar que és trenques el canti, "eres egoista", per adonar-ten
que pogué repartí el teu benestar amb allò que et fa viure i et don felicitat.

A la majoria del humans necessitaríem que se'ns malmetés quelcom, per poder apreciar
al que ara gaudim de un bon estar.

Segons diu la "moraleja" Dime de lo que presumes i te diré de lo que careces.

M'ha agradat el teu relat, per poder-li fer aquet comentari.

Salutacions.