El despertador

Un relat de: alcestes21
Era primavera i m’havia quedat sense feina. Estava fart de llevar-me a les quatre i mitja, vestir-me corre-cuita, mal rentar-me i prendre una “barreja” que em deixava l’estómac fet pols, la gola cremada i el cervell embrutit; i tot plegat per no arribar tard al torn del matí de la fàbrica tèxtil “La Remonta”. Després d’un mes de treballar-hi ja n’estava cansat i em vaig acomiadar. M’havia quedat sense feina.
Però això no era un problema en aquella època, almenys per a un jove de divuit anys. L’endemà, després de llevar-me a la pensió que dirigia en Vladimiro, un ex emigrant admirador de Lenin, vaig començar a recórrer la zona industrial d’Esplugues-Cornellà trucant a les portes de les fàbriques, tot oferint-me com un sense feina amb ganes de treballar. Poc més d’una hora després em trobava davant de “Derivados del Bronce”. – Que vols noi?, – Miri, que estic sense feina i voldria saber si necessiten algú com jo, – Quina edat tens?, – divuit anys... Em van fer algunes preguntes més i, apa!, l’endemà a les sis a treballar!. No em van explicar res sobre el que havia de fer... ni jo els hi vaig preguntar.
Abans de l’hora d’entrada ja estava a la porta. Em van donar unes ulleres fosques, unes polaines i uns guants. Tan poc pràctic com sempre, jo no portava roba de recanvi, així que m’ho vaig haver de posar tot sobre la roba de carrer. Després, em van portar a la nau de la fàbrica. Fàbrica?, allò era una reproducció de l’infern dins d’un túnel de metro. D’entrada, tot (o sigui, TOT) era negre (seria per les ulleres?), feia una calor d’espant i se sentia molt soroll per tot arreu. El sòl era de terra, i es veien aquí i allà uns bassals de la mida d’un plat, però no de sopa sinó d’una matèria espessa que brillava sinistrament en la foscor. Era bronze fos!. Mare meva, on m’havia ficat!.
Encara ho recordo com si fos ara. Em diuen: – has d’agafar aquest extrem d’una barra amb una cassola enorme al centre, i l’has d’acostar al forn on l’omplirem de bronze fos que després abocaràs dins d’uns motlles. I així ho faig. Agafo un extrem de la barra i junt amb un altre home, que devia tenir uns quaranta anys i pesar el doble que jo, aixequem la cassola. Com pesa la maleïda!. Però això no és res. Ens acostem a la boca del forn, dos companys giren uns volants i comencen a abocar el bronze fos. Al acostar-me al forn sento el seu alè, però quan allibera la seva càrrega ja no és l’alè sinó una bufetada el que sento. Milions d’espurnes esclaten per tot arreu al xocar el líquid brillant amb el fons de la cassola. Un fum negre i espès es desprèn del conjunt. El soroll a la nau és indescriptible... No sé com, resisteixo el pes de la cassola i no deixo anar la barra. Em passa pel cap que això és una mala jugada per a l’home que comparteix amb mi aquest suplici i això m’ajuda. La cassola és ben plena i ara el problema és desplaçar-se i arribar on estan els motlles. Poc a poc i amb compte anem repartint el líquid ardent. Després haurem de tornar a repetir tota la operació un altre vegada.
En això es van fer les deu del mati, hora d’esmorzar!. Jo tenia la cara negre, les mans nafrades i els pantalons i la camisa totalment bruts, i per acabar-ho d’adobar no tenia res per menjar. Es veu que els treballadors em van veure tan desemparat que tots em van donar una mica del seu esmorzar i així vaig poder omplir l’estómac. Després d’uns vint minuts, apa tornem-hi!. Aquesta vegada ja no em van fer carretejar la cassola sinó apilar uns enormes cilindres de bronze, per sort ja fred, i amb aquesta operació vaig acabar la jornada a les dues del migdia.
Imagineu-vos com vaig sortir de “Derivados del Bronce”: negre, cansat, amb la roba bruta i pensant que estava clar que si volia col•laborar a fer la revolució hauria de fer uns quants sacrificis. Però em vaig dir que ho resistiria i que... en davant!. Al vespre fins al tard tingué una reunió amb els companys del partit i després varem estar fent manetes amb la Dolors mentre l’acompanyava a la seva pensió. Deurien ser les 11 de la nit quan vaig caure al llit de la pensió, amb els ossos cruixits i pensant que l’endemà m’esperava un dia dur. Després d’ajustar el despertador a les cinc i quart em vaig adormir instantàniament.
S’ha de dir que en aquella època jo era molt dur d’oïda quan tocava despertar-me. En previsió, m’havia construït un despertador especial: la base era un rellotge mecànic que tenia un petit martell que a l’hora prefixada picava dues campanes d’acer de la mida d’una oliva grossa. Generalment el repic era prou intens per despertar-me però, com dic, en aquells anys jo era mot dur d’oïda. Així que m’havia fet un aparell que perfeccionava la capacitat despertadora del rellotge. Tenia soldada una palanca a la clau de donar corda a la molla del martell, i quan el despertador començava a sonar, la palanca girava connectant un interruptor que, al seu torn, connectava un timbre elèctric amb una campana de bronze de la mida d’una taronja. Així, dos timbres, un doble de mecànic i un altre elèctric, asseguraven el meu despertar. Per a una major seguretat, tot el conjunt estava posat dins d’una gran olla col•locada a la tauleta de nit i amb la boca orientada cap a la meva orella. Puc assegurar que l’invent funcionava perfectament: no trigava més d’un segon en despertar-me i desconnectar-lo.
Quina nit més plàcida!. I no obstant... al matí no sé que va passar doncs devien ser les nou quan vaig obrir els ulls tot travessat al llit. Amb el cap emboirat encara, vaig adonar-me que el que m’havia despertat era un so com el del tremolor d’una mosca ferida de mort: “...tssstssst ... ssstssst ........ tssstssst... ”. Per l’amor de déu!... eren els murmuris intermitents del timbre elèctric del despertador “triple campana”!. Horroritzat vaig descobrir que l’invent s’havia cremat de tant sonar en va...
Només havia passat un dia i ja havia perdut la feina. Estava consternat. Però el que més em va deprimir va ser que aquell migdia quan dinava al bar del costat, va entrar en Vladimiro i em va dir en veu molt baixa: ― si us plau ves-te’n de la pensió doncs he escoltat comentaris dels veïns molt poc favorables per a tu... Les orelles se’m van encendre i no vaig dir res. Aquella mateixa tarda vaig marxar per a no tornar mai més.

Comentaris

  • molt bo![Ofensiu]
    Eva Fabrés | 13-06-2011 | Valoració: 10

    Un personatge gafe! es queda sense feina, se li crema el despertador, els veïns es queixen d'ell, nomès li fa falta quedar-se sense esmorzar! ,es clar , sort dels companys de feina que li han donat!, m'ha agradat molt aquest relat, encara que por no feia, m'ha enganxat bastant.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

alcestes21

3 Relats

2 Comentaris

2397 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor