Llum i foscor

I

Decorant la façana, macada d’escares grises, dues finestres a tocar el carrer i tres balcons amb persianes de fusta marró esteses entre el marc i la barana: vells ulls bornis que interroguen als qui les contemplen. Si es baixa la vista, però, el blanc de les pantalles planes il•lumina les finestres de l’atrotinat cibercafé de la planta baixa; com ulls parpellejants, també busquen la nostre mirada.
És a un costat, angosta i fosca. Té cinquanta cinc esglaons, tretze per replà, grisos, alts i gastats. Hi viuen sis veïns: dues vídues, una noia que no hi és mai, un matrimoni amb dues filles d’uns sis i vuit anys, i dues famílies més, ombres de les que la única cosa que es pot estar segur és que parlen, se les ha escoltat dir hola i adéu, de vegades. La porta del carrer, de ferro, alta i estreta, dona accés al passadís on arrenquen els primers tres graons. A la dreta, les bústies, a l’esquerra, l’escala i el racó dels comptadors, davant, la porta d’un dels veïns-ombra.
De sobte, la llum de l’escala s’encén.

II

Un cop més la foscor ha perdut la batalla i es retira. Sap, però, que serà una derrota efímera, en el cicle etern del temps avui mateix tornarà a vèncer. Al carrer, la paleta de grisos, quasi negres, només interrompuda aquí i allà pels grocs fantasmals dels fanals, poc a poc es transforma en un ventall de daurats i ocres, de verds i blaus. Un sol mandrós treu el cap. Avui lluirà esplèndid.

És el mati d’un dissabte. L’Amàlia, la vídua del tercer, obre la porta, vol anar a comprar. Per fi troba el interruptor de la llum de l’escala. Ja hi veu. S’adona del pas en fals que estava a punt de fer, corregeix la posició del peu i no cau.
Baixa poc a poc i surt al carrer. Camina amb pas vacil•lant cap al mercat. Du una cabàs que no omplirà. No li cal; només compra el que menja cada dia. Els carrers del barri estan buits: gats afamats burxant escombraries i un noi amb mirada ullerosa i peus encara dansaires són la companyia de l’Amàlia que quan el veu no pot deixar de pensar — Caurà. I què farà la seva mare si veu que no torna? — . Un rodamón dorm a la sortida del metro. Aviat el brogit del carrer el despertarà i haurà de tornar a començar la seva infinita fugida. A l’hospital proper molts malalts encara dormen, el dolor estarà controlat. Hi ha un gran silenci. Asseguts, infermers i personal auxiliar de torn miren les parets com si allí estigués la resposta. Ensopits, potser somien.

La llum s’ha encès a temps. El primer fet no ha succeït. i es trenca la cadena que hauria senyalat un abans i un després. Podria haver estat d’un altra manera?. Si.

Un moment abans de prémer el interruptor, el peu li falla i l’Amàlia cau. Només calen quatre graons per que un parell d’ossos diguin prou i l’escala quedi tacada. Crits. Portes que s’obren. La llum per fi s’encén. — Portem-la a casa seva — diu un, — No, truca a una ambulància i baixem-la al carrer — , diu un altre, encara en pijama. Finalment baixen, algú ha avisat a una ambulància.
Només falten uns minuts per plegar. El torn de nit està tot just acabant i el conductor pensa en el llit que l’espera. També pensa en la seva dona, que encara hi estarà mandrejant. Quan el seu cervell associa ambdós pensaments, una petita espurna travessa certes terminacions nervioses de la seva medul•la i lliura la seva càrrega a les glàndules adients. Aquestes, així excitades, segreguen un excés de determinades hormones que, al seu torn, indueixen la fabricació de certs compostos químics que fan que el seu cor li bategui un xic més de pressa, se li obrin un xic més els porus de la pell, i de retruc, quan arriben al cervell, fan que l’associació d’idees que ha desencadenat tot el procés es reforci i ramifiqui. En cosa de segons el conductor es desconnecta del seu entorn i sent (si acceptem que aquesta és la paraula adequada) la dolça abraçada...
Però no, no és una dolça abraçada, és l’empenta del seu company:
— Au tu, desperta!. Hem d’anar a recollir una vella que ha caigut per l’escala de casa seva. És aquí a prop. Afanyem-nos!.
El somni es dissipa com el fum d’un coet de fira massa humit per explotar. El conductor, seriós, es dirigeix a l’ambulància. Sap que arribarà a casa massa tard.

La festa fa poc que s’ha acabat. El noi està al costat de la sortida del metro. No ho sap, però avui no està oberta. Fa tentines. Puja i baixa la vorera en salts inestables. Juga. És l’últim joc d’aquesta nit. Li surt bé, s’hi concentra prou i no cau. En un dels salts, sembla que toparà amb l’ambulància que s’acosta. S’enretira a temps però amb l’embranzida ensopega amb la barana i es precipita escales avall. Queda estabornit. Ningú l’ha vist caure.

El rodamón dorm, somia potser. Es desperta quan sent el cop. Amb ulls esbatanats mira el cos del noi, un ninot estirat a les escales. Es queda immòbil, allò està més enllà de la seva comprensió, tanmateix sap que si es queda més temps del compte no en sortirà ben parat. Recull les seves coses i s’allunya.

Minuts més tard, camí de l’hospital el conductor i el seu company conversen.
— Cada cop hi ha més rodamóns. T’hi has fixat? Són les vuit i aquest ja té pressa!

III

Plou. L’aigua a canviat el color de les llambordes i les façanes; tots els colors es barregen i l’espai no és sinó una confusió de grisos només trencats pels insòlits reflexes dels semàfors i les llums, poques, del carrer.

Avui es troben en una d’aquelles reunions inútils, però sembla que necessàries, de veïns d’escala, i tot són crits. Estan en el corredor que hi ha entre la porta d’entrada a la finca i els tres primers graons. L’espai és estret, quasi es toquen. Això no seria cap problema si quan es té algú a un metre de distància, aquest algú és una persona que et mira amb dolçor o intel•ligència o amb qualsevol altra de les maneres en que hom es troba bé quan està a prop d’un altra. Però no, estan davant l’Amàlia, la vídua del tercer, i del seu fill, que llueix un posat d’allò més agre. Exposa, és una manera de parlar, les queixes de la seva mare. No domina l’art de la paraula, només crida. I no és que li faltin raons. Demana més llum a l’escala. L’Amàlia ha estat a prop de caure dues vegades aquesta setmana i diu que necessita més llum i, sobretot, que els interruptors estiguin més a prop de les portes de casa. I ho diu enfadat, amb aquella mirada dura del que sap que encara que tingui raó, trobarà hostilitat en qui l’escolta.
La raó, però, no és única, té moltes cares. Canviar la instal•lació costarà molts diners que hauran de pagar els inquilins, està clar. Aquesta és una finca on no hi viu ningú que sigui propietari. Bé, si que hi ha un veí propietari, és un dels veïns-ombra, però, com sempre, avui no ha vingut. Diu que només anirà a reunions on siguin convocats els amos, i que la resta no li interessa…. desgraciat!.
No es posen d’acord. Per dins, ja han fet comptes sobre quant representa el canvi en la instal•lació. El compte haurà donat una xifra massa gran, doncs l’opinió general és que l’administrador demani als propietaris de la finca que paguin la reforma. Tothom sap que això és com picar en ferro fred: l’administrador té ordres molt concretes sobre quan i com es faran les millores. Defensa bé els interessos de qui el paga, i això tothom ho sap. L’Amàlia s’haurà de conformar. El seu fill calla a la fi. Els crits minven. Ara només s’escolten uns esbufecs sords, prenyats de mal humor. Tornen a casa.

L’observador sent que el món és una mica pitjor que abans. A fora, la pluja cau amb força. No es veuen les cares dels vianants sota els paraigües. Les amaguen o tenen pressa.