Cercador
El curs de la civilització humana des del punt de vista providencial
Un relat de: iong txon- Compartir:
.
The Earth at night by NASA Earth Observatory
El nostre Pare ha esmentat en alguna ocasió com les primeres grans nacions es van desenvolupar primerament en regions del planeta de clima «estiu» i que posteriorment el centre de gravetat de la civilització humana es va anar desplaçant, sempre en direcció a ponent, potser perquè es camina millor amb el sol a l'esquena, vers regions de clima «tardor» i després «hivern». En l’actualitat ens trobem en el temps de la consumació de la història en el qual el centre de la civilització mundial s’ha de desplaçar a una regió de clima «primavera» com és la península coreana, des d’on s’irradia a tot el continent asiàtic i en un sentit encara més ampli a tota la ribera de l’oceà Pacífic.
Així doncs les primeres potències mundials haurien aparegut a la Xina i a la Índia, després a Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Roma, la península ibèrica, la Gran Bretanya, Els EUA i la Unió Soviètica, que compartien el lideratge mundial al segle XX, i l’actual ressorgiment de la Xina com a nova potència econòmica juntament amb Corea, el Japó, els propis Estats Units i la resta dels països de la riba del Pacífic. D’aquesta manera es tanca un cicle mundial en el qual el centre de la civilització hauria fet una volta completa a la Terra.
A més a més de l’enfocament geogràfic i climàtic del desplaçament del centre de gravetat de la civilització també se'n poden analitzar les causes i el significat pel que fa al seu propòsit des del punt de vista providencial.
L’estudi de les Escriptures Sagrades de les diverses tradicions dóna un sentit al curs de la història humana que altrament pot semblar un simple esdevenir caòtic i atzarós. Amb prou feines s’hi trobaria un sentit de progrés, merament exterior, en el coneixement i el desenvolupament científic i tecnològic de la humanitat en el seu conjunt. Paradoxalment, aquest progrés mai no acaba de produir un veritable alliberament de les persones des del punt de vista moral, de totes les tendències que arrelen en el nostre egocentrisme, tant individual com col·lectivament. L’ambició, l’avarícia, la luxúria i tota forma d’egoismes insadollables són capaços de posar en perill la nostra pròpia supervivència sobre la Terra i el mateix equilibri i regeneració dels ecosistemes del nostre entorn natural, així com també la convivència harmoniosa entre les nacions.
Des d’aquest punt de vista, els Principis Divins ens ensenyen que la història humana és el curs de la Providència Divina per establir el fonament per rebre el Messies. Els Principis de la restauració ens parlen de la necessitat d’una figura central, que estableix primer el Fonament de Fe, després el Fonament de Substància, i això a nivell familiar, tribal, de clan, nacional, mundial i còsmic per tal que per primera vegada a la història, la humanitat pugui tenir uns Veritables Pares que encarnin el cor del nostre Pare i Mare Celestial i puguin guiar-la pel camí laberíntic de tornada vers la nostra veritable llar: el Regne del Cel sobre la Terra i al món espiritual.
Tot això naturalment, amb una lluita sense quarter contra les forces del mal, que des del moment mateix de la caiguda dels nostres primers avantpassats dominen aquest i l’altre món: els individus, les famílies, les nacions... Tothom qui es proposa treballar per avançar la providència d’eixamplar la base de la bondat sobre aquest món ha hagut d’afrontar l’oposició de la societat i també del món invisible. El fet extraordinari mateix de poder conèixer en el nostre temps tant els Principis de la Creació com els Principis de la Restauració que regulen la Providència és un miracle i una ajuda enorme que devem enterament a la victòria del nostre Pare, durant la seva joventut heroica de lluita secreta contra l’esperit del mal.
Llavors, quines són les condicions que han propiciat aquest desplaçament de la civilització d’un lloc a un altre, d’una nació que du la torxa del lideratge mundial i la passa a una altra que, per dir-ho així, rep el testimoni per continuar aquesta cursa vers la realització de la pau mundial i la germanor universal?
Per entendre això cal una comprensió dels Principis i en particular de l’ideal de la creació, així com del significat i les conseqüències de la Caiguda humana, narrada amb un llenguatge simbòlic tant al llibre del Gènesi com en altres textos de les diferents Escriptures Sagrades i Clàssiques.
Les persones no som simples animals racionals. En un cert sentit, per la Caiguda, es pot dir que som moralment inferiors a la resta de criatures. Però originalment l’ésser humà ha estat investit d’una naturalesa espiritual que el permet sentir i encarnar la naturalesa del Creador. També ha estat investit de llibertat i responsabilitat, i aquesta responsabilitat s’ha d’exercir molt especialment en relació a l’amor, les relacions de parella i la família. Tot allò que separi les persones d’aquesta dimensió plenament humana les degrada moralment i les sumeix en la ignorància de les coses espirituals, que tendeix a equiparar-nos amb simples animals.
Així doncs, Déu ha treballat tota la historia, des del moment mateix de la Caiguda, per elevar les persones a una posició on puguin rebre el Veritable Pare i la Veritable Mare que Adam i Eva no van poder realitzar.
En primer lloc va haver de preparar un entorn de protecció per al Messies. Ja a la mateixa família d’Adam Déu es proposa establir els fonaments de fe i substància amb Abel com a figura central. També a la família de Noè, on Cam s’havia de qualificar per heretar el fonament de fe del seu pare i esdevenir la figura central. Finalment és a la família d’Abraham quan els seus néts aconsegueixen establir el fonament per al Messies a nivell familiar per primera vegada, centrat en Jacob, que representa l’origen del primer Israel. Va caldre encara establir el fonament per al Messies a un nivell nacional per poder enviar Jesucrist i un fonament mundial abans de poder rebre els Veritables Pares del Cel, de la Terra i de tota la humanitat.
Podem suposar que paral·lelament a aquesta providència, el desenvolupament de la civilització transcorria de manera que pogués propiciar una ràpida expansió de la ideologia del Messies en cas que finalment fos acollit i seguit per la gent preparada al seu voltant, tal com Déu espera. Veiem com entre els diversos pobles politeistes del temps de Jesús, l’expansió de l’imperi romà sota la influència dels estoics, representa una esfera cultural comparativament d’un nivell superior a la resta de nacions veïnes, així com també la nació d’Israel i especialment la religió del judaisme. En aquest sentit Roma hauria pogut jugar fa dos mil anys un paper semblant al que en el nostre temps pertoca als Estats Units d’Amèrica, com a nació representant del cristianisme mundial i la democràcia, d’afavorir la ràpida expansió de la ideologia dels Veritables Pares.
Segons aquesta hipòtesi, cada vegada que els corrents ideològics i filosòfics propiciaven l’aparició de societats i especialment de famílies en major consonància amb l’ideal original de la creació, al cap dels anys aquestes nacions han tingut un desenvolupament accelerat en el sentit del progrés tan interiorment com exteriorment que les ha fet sobresortir del conjunt de les nacions de la Terra. Amb el pas del temps, quan les figures centrals tràgicament no aconseguiren el reconeixement i l’adhesió de la gent, el progrés va produir riquesa i benestar material per aquell poble i per a les seves classes dominants, amb la consegüent corrupció, la davallada moral i finalment la decadència d’aquella nació.
Han passat ja cinc anys d'ençà de la fundació de Txon il Guk. Cada individu, cada família, cada nació tenim l'oportunitat de rebre els Veritables Pares, servir-los i unir-nos de cor amb Ells. De fer avançar aquest món vers el feliç desenllaç de la Providència de la salvació al qual estem destinats. Els problemes que afronta la humanitat en aquest moment històric no tenen una solució que no sigui global, i ja no tenim gaire temps per perdre.
Preguem per l'èxit del discurs públic de la nostra Mare a Viena, el proper diumenge 29 d'abril. Tant de bo ens calgui posar pantalles a l'exterior.
.
The Earth at night by NASA Earth Observatory
El nostre Pare ha esmentat en alguna ocasió com les primeres grans nacions es van desenvolupar primerament en regions del planeta de clima «estiu» i que posteriorment el centre de gravetat de la civilització humana es va anar desplaçant, sempre en direcció a ponent, potser perquè es camina millor amb el sol a l'esquena, vers regions de clima «tardor» i després «hivern». En l’actualitat ens trobem en el temps de la consumació de la història en el qual el centre de la civilització mundial s’ha de desplaçar a una regió de clima «primavera» com és la península coreana, des d’on s’irradia a tot el continent asiàtic i en un sentit encara més ampli a tota la ribera de l’oceà Pacífic.
Així doncs les primeres potències mundials haurien aparegut a la Xina i a la Índia, després a Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Roma, la península ibèrica, la Gran Bretanya, Els EUA i la Unió Soviètica, que compartien el lideratge mundial al segle XX, i l’actual ressorgiment de la Xina com a nova potència econòmica juntament amb Corea, el Japó, els propis Estats Units i la resta dels països de la riba del Pacífic. D’aquesta manera es tanca un cicle mundial en el qual el centre de la civilització hauria fet una volta completa a la Terra.
A més a més de l’enfocament geogràfic i climàtic del desplaçament del centre de gravetat de la civilització també se'n poden analitzar les causes i el significat pel que fa al seu propòsit des del punt de vista providencial.
L’estudi de les Escriptures Sagrades de les diverses tradicions dóna un sentit al curs de la història humana que altrament pot semblar un simple esdevenir caòtic i atzarós. Amb prou feines s’hi trobaria un sentit de progrés, merament exterior, en el coneixement i el desenvolupament científic i tecnològic de la humanitat en el seu conjunt. Paradoxalment, aquest progrés mai no acaba de produir un veritable alliberament de les persones des del punt de vista moral, de totes les tendències que arrelen en el nostre egocentrisme, tant individual com col·lectivament. L’ambició, l’avarícia, la luxúria i tota forma d’egoismes insadollables són capaços de posar en perill la nostra pròpia supervivència sobre la Terra i el mateix equilibri i regeneració dels ecosistemes del nostre entorn natural, així com també la convivència harmoniosa entre les nacions.
Des d’aquest punt de vista, els Principis Divins ens ensenyen que la història humana és el curs de la Providència Divina per establir el fonament per rebre el Messies. Els Principis de la restauració ens parlen de la necessitat d’una figura central, que estableix primer el Fonament de Fe, després el Fonament de Substància, i això a nivell familiar, tribal, de clan, nacional, mundial i còsmic per tal que per primera vegada a la història, la humanitat pugui tenir uns Veritables Pares que encarnin el cor del nostre Pare i Mare Celestial i puguin guiar-la pel camí laberíntic de tornada vers la nostra veritable llar: el Regne del Cel sobre la Terra i al món espiritual.
Tot això naturalment, amb una lluita sense quarter contra les forces del mal, que des del moment mateix de la caiguda dels nostres primers avantpassats dominen aquest i l’altre món: els individus, les famílies, les nacions... Tothom qui es proposa treballar per avançar la providència d’eixamplar la base de la bondat sobre aquest món ha hagut d’afrontar l’oposició de la societat i també del món invisible. El fet extraordinari mateix de poder conèixer en el nostre temps tant els Principis de la Creació com els Principis de la Restauració que regulen la Providència és un miracle i una ajuda enorme que devem enterament a la victòria del nostre Pare, durant la seva joventut heroica de lluita secreta contra l’esperit del mal.
Llavors, quines són les condicions que han propiciat aquest desplaçament de la civilització d’un lloc a un altre, d’una nació que du la torxa del lideratge mundial i la passa a una altra que, per dir-ho així, rep el testimoni per continuar aquesta cursa vers la realització de la pau mundial i la germanor universal?
Per entendre això cal una comprensió dels Principis i en particular de l’ideal de la creació, així com del significat i les conseqüències de la Caiguda humana, narrada amb un llenguatge simbòlic tant al llibre del Gènesi com en altres textos de les diferents Escriptures Sagrades i Clàssiques.
Les persones no som simples animals racionals. En un cert sentit, per la Caiguda, es pot dir que som moralment inferiors a la resta de criatures. Però originalment l’ésser humà ha estat investit d’una naturalesa espiritual que el permet sentir i encarnar la naturalesa del Creador. També ha estat investit de llibertat i responsabilitat, i aquesta responsabilitat s’ha d’exercir molt especialment en relació a l’amor, les relacions de parella i la família. Tot allò que separi les persones d’aquesta dimensió plenament humana les degrada moralment i les sumeix en la ignorància de les coses espirituals, que tendeix a equiparar-nos amb simples animals.
Així doncs, Déu ha treballat tota la historia, des del moment mateix de la Caiguda, per elevar les persones a una posició on puguin rebre el Veritable Pare i la Veritable Mare que Adam i Eva no van poder realitzar.
En primer lloc va haver de preparar un entorn de protecció per al Messies. Ja a la mateixa família d’Adam Déu es proposa establir els fonaments de fe i substància amb Abel com a figura central. També a la família de Noè, on Cam s’havia de qualificar per heretar el fonament de fe del seu pare i esdevenir la figura central. Finalment és a la família d’Abraham quan els seus néts aconsegueixen establir el fonament per al Messies a nivell familiar per primera vegada, centrat en Jacob, que representa l’origen del primer Israel. Va caldre encara establir el fonament per al Messies a un nivell nacional per poder enviar Jesucrist i un fonament mundial abans de poder rebre els Veritables Pares del Cel, de la Terra i de tota la humanitat.
Podem suposar que paral·lelament a aquesta providència, el desenvolupament de la civilització transcorria de manera que pogués propiciar una ràpida expansió de la ideologia del Messies en cas que finalment fos acollit i seguit per la gent preparada al seu voltant, tal com Déu espera. Veiem com entre els diversos pobles politeistes del temps de Jesús, l’expansió de l’imperi romà sota la influència dels estoics, representa una esfera cultural comparativament d’un nivell superior a la resta de nacions veïnes, així com també la nació d’Israel i especialment la religió del judaisme. En aquest sentit Roma hauria pogut jugar fa dos mil anys un paper semblant al que en el nostre temps pertoca als Estats Units d’Amèrica, com a nació representant del cristianisme mundial i la democràcia, d’afavorir la ràpida expansió de la ideologia dels Veritables Pares.
Segons aquesta hipòtesi, cada vegada que els corrents ideològics i filosòfics propiciaven l’aparició de societats i especialment de famílies en major consonància amb l’ideal original de la creació, al cap dels anys aquestes nacions han tingut un desenvolupament accelerat en el sentit del progrés tan interiorment com exteriorment que les ha fet sobresortir del conjunt de les nacions de la Terra. Amb el pas del temps, quan les figures centrals tràgicament no aconseguiren el reconeixement i l’adhesió de la gent, el progrés va produir riquesa i benestar material per aquell poble i per a les seves classes dominants, amb la consegüent corrupció, la davallada moral i finalment la decadència d’aquella nació.
Han passat ja cinc anys d'ençà de la fundació de Txon il Guk. Cada individu, cada família, cada nació tenim l'oportunitat de rebre els Veritables Pares, servir-los i unir-nos de cor amb Ells. De fer avançar aquest món vers el feliç desenllaç de la Providència de la salvació al qual estem destinats. Els problemes que afronta la humanitat en aquest moment històric no tenen una solució que no sigui global, i ja no tenim gaire temps per perdre.
Preguem per l'èxit del discurs públic de la nostra Mare a Viena, el proper diumenge 29 d'abril. Tant de bo ens calgui posar pantalles a l'exterior.
.
l´Autor
130 Relats
269 Comentaris
108301 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
EL DIAQuan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.
El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.
Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!
I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.
Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.
Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes
Agustí Bartra
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"
Ventura Gassol
EL COMTE ARNAU
Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…
És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…
(…)
Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;
i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.
(…)
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!
Josep Mª de Sagarra
LE COLIBRI
Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air
il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair
Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !
Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.
Charles Leconte de Lisle
Els Principis Divins, en català
Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".
El meu primer poemari en paper:
Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni
.