El conta contes lliure

Hi havia una vegada un jove conta contes que viatjava per tot arreu a peu i sense parar, no tenia casa fixa, el seu sostre eren les estrelles i les seves estores els camps plens de flors. Les seves pertinences eren tan sols dos parells de sabates, una muda i un sac de dormir que, quan no estava ocupat per ell, feia de sac dels llibres. Tot i que es tractava d’un conta contes no us penseu que aquell sac ple de llibres pesava molt! Ans al contrari, era bastant lleuger, i la raó era que no acostumava a portar més de quatre llibres a sobre.
Els llibres els trobava pel camí que feia, alguns els havia trobat tirats al mig del camí, enfonsats entre les herbes de la primavera, d’altres els havia salvat de ser cremats de gent malvada que els preferia veure reduïts a pols abans d’endinsar-se en les seves històries de llops, fantasmes, dracs que parlen o dones valentes. D’altre banda alguns eren regals dels incomptables amics i amigues que havia fet des de que havia començat a caminar.
Potser us ha sobtat quan he dit que només portava uns quatre llibres. Quatre llibres tan sols; ‘’ de quina mena de conta contes es tractava si anava per la vida amb tants pocs llibres?’’, es preguntava la gent. El fet era que els llibres que guardava eren els únics, de tots els que havia trobat a la vida, que no havia llegit. Els tenia pendents, quan els acabés de llegir els regalaria a algun vailet descalç. Això era degut a que tenia una memòria increïble, desproporcionada per un ésser humà de la seva condició i edat. Era capaç d’emmagatzemar dins del seu crani infinitat d’històries, de faules i de rodolins que explicava tant a gent gran com als més petits i petites de viles i ciutats, tothom l’escoltava amb la mateixa cara de bocabadat.
No obstant, no sempre havia estat la veu de les rondalles de tota la comarca, hi va haver una època en què la seva memòria va estar a punt de ser desaprofitada, diluïda entre els esbufecs del temps, utilitzada per uns pocs. La història que el va portar a viure pels camins amb poc més que la seva ment i el seu cos és, si més no, interessant i digne de ser relatada.
En Llibert havia nascut en una família que, digue-m’ho així, es podia permetre prendre postres a cada àpat i no haver de recollir els plats. A més a més els seus pares es van equivocar de nom i, al néixer, es van pensar que es deia Josep Antoni. Així el van anomenar els primers vint i tres anys de la seva existència, durant els quals ell mai va acabar de sentir-se còmode amb aquests dos noms i aquella roba que li conferien una identitat artificial. Quan era ben petit no es girava fins al tercer crit de “Josep Antoni!”, però a mesura que van anar passant els anys va aprendre a conformar-se amb aquells noms que li havien tocat. Un parany, el de la conformitat, en que va decidir no tornar a caure més quan va créixer i es va adonar de qui era.