El comiat (o com no acomiadar-se)

Feia olor a comiat. Ja feia dies que el perfum de la nostàlgia, dels temps que passen massa de pressa, els rodejava. Ella se n'havia adonat, però no va dir res i, en el seu silenci, ell també hi trobà la certesa de les absències que s'acostaven, imparables, cap a ells. La brisa que anuncia l'arribada de la por els va fer aixecar el cap i trobar-se amb la mirada i, en un sol segon, van saber que tots dos es trobaven immersos dins la mateixa espiral de contradiccions.
********
Se sentien les passes, fermes, de l'adéu amenaçant-los des de l'esquena, apropant-se com ells ho havien fet durant aquells tres anys, sense trencar la distància, sense gosar travessar el llindar que no els separava, i, de cop, sense avisar, el fred del record començava a aparèixer glaçant el temps dins dels seus caps per conservar tots aquells moments que, d'una manera o altra, havien compartit.
********

No havien calgut mai paraules, i ara que era l'hora, sentia la necessitat d'escriure tot allò que hagués volgut dir, però els mots escollits, porucs, no acceptaven transmetre ni un àpex de la sensació que, des de feia dies, la perseguia ...
********
Sempre havia odiat els comiats i ara, asseguda davant d'aquelles fotografies, tot li semblava que tornava a començar: la seva veu, la seva mirada, la seva rialla; tot ressonava i es repetia dins la seva ment, però ara "tocava" el comiat, malgrat que no en tingués ganes.
Tot el que havien passat ho desava en aquell calaix, la clau del qual, li entregaria a ell, per si mai el volia tornar a obrir.