El circ de la il·lusió.

Un relat de: El meu secret
Vivien tots dos en aquells circ, que s'anomenava "Circ de la il·lusió, però semblava que la il·lusió la portava tota el nom, perquè en ells aquesta paraula feia temps que no hi feia estada. Podrien pensar que era una vida divertida, amunt i avall sense pàtria ni arrels fetes enlloc, però ells no ho veien així, i dia a dia tot allò que havien volgut ser s'ensorrava de mica en mica fins a fer vessar el tassó de les esperances.

Pallassos, funambulistes, l'home bala, la dona de la cinta... cap d'ells ja no guardava dins els seu cor nòmada ni una miqueta de ficció, perquè ja l'havien venuda tota als nins que venien amb aquells ullets que guspirejaven i demanaven unes hores d'aïllament del món.
Va ser un dia com qualsevol altre, d'aquells d'aixecar-se del llit tenint la certesa que res estrany ni curiós ocorrerà. Mentre preparaven l'espectacle, es maquillaven, es desfeien de la seva personalitat i es convertien ell, en el pallasso que rebia els pastissos a la cara, ella, en la noia preciosa i delicada que pujava com si res a aquella cinta que s'estenia des del sostre fins a terra, i jugava amb ella com si hi hagués nascut. Com anàvem dient, es començaven a vestir i començaren a assajar els números un rere l'altre perquè res no sortís malament. Ell sempre la mirava com qui mira una jugueta nova amb la que ha somiat molt de temps però sap que mai no la tendrà. Ella mai no s'adonava que hi havia un pallasso que se la menjava amb els ulls i la feia sentir d'allò més especial. Però, per un moment, els ulls de la dona de la cinta es van creuar amb els d'ell. Potser només va ser una mil·lèsima de fracció de segon, però, com sol passar en aquests casos, el seus mons es van aturar durant el que per a ells va parèixer una eternitat. En aquell moment ella sí que va sentir-se única, ara que s'adonava que els ulls del pallasso s'havien clavat en la seva carn i insistien en no deixar de fer-ho fins que no l'hagués acariciada durant hores.

Sense dubtar-ho, van deixar-ho córrer tot. Partiren junts cap a una de les moltes habitacions que conformaven aquell laberint de caravanes. La seva identitat va fer-se explícita quan varen llevar-se tot aquell maquillatge que els feia ser qui no eren, perquè tants anys d'amagar-se rere la màscara de pallasso o de dona de la cinta havien fet que deixassin de ser qui eren, i s'havien convertit en autòmates. Quan els dits d'ell palparen les seves cuixes ja no hi havia vent que els aturàs. Petons, carícies, gemecs i mirades van fer rutilar aquella petita habitació d'entre totes les altres.

Ja no tornaren a ser personatges d'aquell circ. Hi feien feina, sí, però no es deixaven endur per màscares i pintures sobre cremes hidratants. I sempre, amb els peus a terra, sabien qui eren. I, quan ho oblidaven, tornaven a aquella cambra que havia estat testimoni d'aquell moment que havia marcat les seves vides, o que fins i tot havia estat el que havia donat lloc a una nova vida.

Comentaris

  • Cric, crac, cruc![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-12-2012 | Valoració: 10

    Una meravella, saps? M'ha encantat aquest homenatge merescut al circ, aquesta barreja d'il·lusió, ficció i realitat, carn. He gaudit moltíssim passejant entre les roulottes del circ, veient les seves cares maquillades, escoltant el batec de les seves ànimes. Una delícia de relat, un gran descobriment. Que pasis unes bones festes, una abraçada i fins aviat!

    Aleix