La mort ens allibera de la vida.

Estava trist. Volia fer veure que no sabia per què. Però ell ho sabia, de sobre que ho sabia. El món l'havia deixat de banda. Havia seguit el seu camí sense ell. No l'entenia. Intentava comprendre per què ell seguia sol. Intentava trobar-hi l'error, que li donàs la resposta ansiada durant tant temps. Només obtenia desesperació. Una vegada i una altra. Qualsevol li hauria dit que patia de depressió, però no era així. No era depressió, era decepció. Muntanyes i muntanyes de somnis havien estat destrïts pel temps. Il·lusions, que de res serviren.

Potser sigué l'obsessió, o potser l'addició. Cada dia, més hi pensava. No podia deixar de recordar els matins en què el veia, vora la finestra, mirant pel vidre cap a l'infinit. S'imaginava en aquell infinit, amb els seus ulls clavats en ell, contemplant-se mentre el món seguia el seu ritme, excepte ells, per qui el món s'havia aturat feia estona. Podien passar hores, i no es cansaven de mirar-se. Somnis, un dels somnis. El seu estimat no va mirar-lo mai, no va tocar-lo, ni tans sols conèixer-lo. Així van passar mesos. L'obsessió arribava a un nivell emmalaltís. Res més li passava pel cap durant tot el dia.

Solució, fi o desenllaç. No podien trobar-se. No podien conèixer-se. No podien estimar-se. Ell pensà que la mort era el lloc ideal. Etern, pur i enfora de tot aquell món. Va emprar-hi hores. Tot preparat. Pólvora. Soroll. Crits. Sang, molta sang. Tranquil·litat. Ara ja estaven junts. Allà, enfora, on res no podia pertorbar-los. Eren un, per sempre.

La mort ens allibera de la vida.