Innocència partida.

Ets lluny. Fugires, sense demanar permís, ni perdó. tot el temps que estiguérem junts, el món era idíl·lic, còmode i rosa, molt rosa. El meu jo d'ara no existia, no era més que un projecte que potser mai no s'acabaria. Poc a poc, però, te n'anares. Dia a dia et sentia més i més enfora. Fóres meva. Et sentia part de mi mateix. Realment, mai no vaig intentar retenir-te, perquè realment no pensava que et tingués. És mal de comprendre. Eren temps de bonança, temps de gaudir. Eren temps transparents, en què no cercàvem més enllà d'allò que vèiem. Eren. I ja no són.
Ara són temps en què el més mínim detall et du maldecaps de dies i que mai no goses aclarir. Són temps de canvis. Sempre s'ha dit, i ara ho entenc. Potser en realitat convé més seguir amagat en l'absurditat. Viure de la ignorància, però viure, al cap i a la fi. I no és el món el que em pertorba, és el meu món. Perquè l'altre, el d'allà fora, és i serà extern a mi, mai no serà meu. Però aquest que s'ha anat formant, dia a dia, dins mi mateix és el que em fa por, el que tenc por d'esgarrar un dia i no poder redressar-lo mai més.
La innocència fuig, sense mirar enrere, sense saber que fent-ho, deixa cors amarats que mai no seran allò que un dia van ser.