El cavall blanc i negre de la ciutat

Pels caminals estrets i pedregosos, Bernabé davallava de l'espatlla muntanyosa de la seva llar. Tot romania en el seu lloc, els turons envellutats de past, les roselles vermelles, el ramat d'ovelles que tant l'havien acompanyat. I ara i tant de cop, tot li semblava bonic i aquelles pedres punxegudes, avesades al seu pas li recordaven quantes vegades hi passa en dies de sol, ventades i ruixats.
Els camps desprenien llums tornassolades i eren més bonics que mai. Aquella llum que no es podia descriure, encetava en el seu cor una profunda escletxa i li estrenyia el pit.
És estrany que tants anys com Bernabé va travessar aquells paratges, vessant les suors en aquells indrets, desitjant un altre món i ara de cop i volta s'entristia i tot li semblava d'una bellesa indescriptible.
L'autocar era prop de la parada, Bernabé apressà el pas, no volia pas restar allí o potser sí, vet a saber. El desig és tan conflictiu, és difícil trobar-li un sentit.
Ell corrent esverat ansiejant pujar a l'autocar, desitjant veure món i de cop les forces se li esvaïen perquè en mirar endarrera tots els colors de l'horitzó el feien parpellejar, contenint les llàgrimes.
La tia Justina, l'esperava a la gran ciutat. Bernabé, ara sense pares, començava a apropar-se a una època de transició, s'apropava ja a la cinquantena.
No tenia més família que la tia, dona grassa i una mica bigotuda, segons li deien els pares fent broma.
Quan va rebre la carta, va restar immòbil durant un temps il·limitat. La tia li feia saber el desig de tenir-lo a la vora, doncs ella també vivia sola i aquella solitud a la vellesa li era cada cop més feixuga. Va tornar a llegir amb deteniment aquell laberint de paraules una per una, mastegant-les, engolint-les poc a poc.

Estimat nebot:
Espero et trobis força bé, jo vaig passant els dies i tots em semblen iguals. Abans tan plena de forces i ara tan tova, amb les cames reumàtiques i que em fan figa.
Ara me'n adono del disgust del meu marit, al cel sigui, quan els fills no arribaven, i això que fa una anys sols em representava un pes en el cor, ara m'ha fet perdre la il·lusió.
Tu ja saps el que és la soledat, ja fa anys que la tastes i no és bona per ningú.
Em faries molt feliç venint a viure amb mi, els dos tindríem la companyia que ens fa falta. Tu podries descansar, ja has treballat prou, amb la pensió de viduïtat i la meva pagueta podem viure la mar de bé.
Què en penses? Si es plau, no em diguis que no, no deixis morir aquesta pobra vella sola i trista. T'espero Bernabé.
Una abraçada de la tia Justina.

Cada mot li feia comprendre la tristesa d'aquella pobra dona i era l'oportunitat de veure tot allò que li feia ànsia, durant tots els anys de pasturar pels camps.
Sellarada era un poble recòndit, no sortia ni als mapes. La carretera més propera estava a quinze quilòmetres. Només acollia una comunitat de dotze persones, totes ja bastant grans. Estava situada al peu de la muntanya, els rierols eren d'aigües transparents, gelades com la mateixa neu, tan netes que s'hi veien totes les pedres.
Les flors eren molt variades, de moltes menes i colors. Quines primaveres s'hi amorosien, entre les papallones, les abelles i els ocells que feien una alegre piuladissa.
Deixaria el bestiar a la Pilareta, una dona que hagués pogut estar la seva muller, si hagués ficat una mica de voluntat. Però aquella timidesa que no el deixava parlar i li feia tremolar les mans, li era un fort obstacle en els moments decisius.
Potser si hagués controlat aquesta forta timidesa que l'esporuguia, aquella xicota esvelta i morena com una nit d'estiu, hagués pogut compartir la fredor de les nits de glaç.
Bé, ara ja era aigua passada, un somni llunyà, picat pel rovell de l'espera i la soledat.
Ell havia sabut trobar la felicitat en la pastura, l'aïllament i la sensació de pau, només les nits se li feien més feixugues i llargues, quan els cors es senten més sols i buits, esclafats sota el vel negre de la nit que belluga l'anhel i el desig.
Les noticies de la tia Justina significaven un nou començament, unes noves il·lusions i un canvi radical.
Bernabé no coneixia la ciutat, recordà mig enterbolides unes imatges de la infantesa.
El pare i la mare amb els millors vestits i ell com un petit barrufet, mirant extasiat uns cavalls de les firetes, que pujaven i baixaven, rodolant de pressa, compassats, inexpressius, però d'una elegància majestuosa.
I ell resseguia sempre el mateix, un de blanc, amb clapes negres i el morro rosat, i la cua llarga i espessa.
Recordava que era el més bonic de tots, encara tants anys després el recordava amb nostàlgia.
Aquelles nits darreres, la son el balandrejava però l'ansietat i els dubtes no el deixaven dormir. Pensava en la Pilareta, en els amics, el ramat i els gossos. Era el que havia viscut sempre, aquella llum inesborrable de la terra que es duu guarida a flor de pell i que mai no s'apaga del tot.
I era a l'autocar, amb una barreja d'angoixa i ansietat que li feia anar el cor a cent per hora. Guaitava per la finestra tot el paisatge que s'estireganyava fugint dels seus ulls amb rapidesa. S'adormí una estoneta, gronxat pel sacseig de l'autocar.
El nen assegut al darrera, amb una àvia massa gran ja per estar-ne pendent, li estirava els cabells de la closca i els hi empastifava amb les mans apegaloses de caramels.
Bernabé aguantà el temporal tot el trajecte, sense dir res de res, aquella timidesa de vegades arribava gairebé a la imbecil·litat.
Així arribà al passeig més gran de la ciutat, mig empastifat de galetes esmicolades i caramels de menta.
Bernabé era per cert, bastant alt i corpulent, tenia els ulls petits com d'esparver, el nas bastant ample i els llavis prims. S'hagués vist força atlètic si no hagués estat per les cames, que eren mols eixarrancades i tenia un caminar bastant desgarbat.
En les galtes duia els colors de les pomes endolcides pel sol i el vent.

Començava a enfosquir, havia plogut i el carrers reflectien la llum dels fanals, li recordà als bassals quan la lluna s'hi adorm. Un cotxe passà brunzint, el clàxon li va fer saltar el cor. No valia badar, ara calia ficar força atenció.
S'acostà a un xicot i li preguntà cap a on havia d'anar per trobar el carrer Major.
El noi se'l mirava i reia. Aquella faixa negra, aquells pantalons de pana i la bona aclaparada fins als ulls, li resultaven d'allò més divertit i ridícul. Li ho indicà i va continuar amb el seu discret enfotre-se'n.
Els cotxes serpentejaven, s'entrecreuaven i aquestes imatges tan quotidianes, eren per ells acrobàcies fabuloses, espectacles insòlits.
Arribà a l'entrada de la tia Justina ple d'emoció, amb una estranya sensació per tot el que veia. Ella el va rebre molt emocionada, estrenyent-lo fort, li donava petons i pessics afectuosos a les dues galtes.
Bernabé no la trobà tan lletja com imaginava, tenia el rostre solcat d'arruguetes menudes, la pell molt blanca i deslluïda i des d'aquell precís moment, la va estimar.
Mentre la tia preparava el sopar, ell s'escalfava les mans a l'estufa de petroli. Aquella olor que desprenia el marejava una mica.
La tia li parlava des de la cuina, car no volia desaprofitar cap moment.
Quina simpatia enllumenava els ulls d'aquella dona baixoneta, de veu cridanera i penetrant. Aquells ullets verds i vidriosos li recordaven als de la mare, encara que ella era més bonica i esvelta.
El llit era tou, amb una vànova de floretes blanques i blaves, el paper de la cambra feia fileres de ratlletes atapeïdes de color ocre. Del centre de l'habitació penjava un llumí amb un globus transparent, amb dibuixos de rodones grosses, mitjanes i petites.
I el que més li va cridar l'atenció va estar un quadre amb una papallona dissecada.
Era groga i negra, amb rodones verdes al mig de les ales. Li va angoixar veure-la punxada, travessada per una agulla de cap.
No comprenia perquè estava en la paret i aquella agulla per un instant li traspassà el seny. Li feia igual de mal el veure-la morta, que el pensar perquè romania allí.
Les papallones per ell, guarnien les flors, el vent, la llum, onejaven en l'aire i morien quan havien de morir, però aquella punxada en la paret, descolorida i polsegosa, no guarnia més que un sentiment d'esclavitud i llàstima. Per ell no tenia cap significat.
Aquella nit amb la llum dels fanals, la papallona tenia una colors lluminosos i brillava immòbil. En somnis voleiava i s'aturava en cada flor.
Es llevà molt d'hora i mirà per la finestra. No hi havia gaire moviment, la boira ho fumejava tot, plorosa i nostàlgica. Les calefaccions desprenien un fum que es barrejava amb la boira, i encara la feia més grisenca i asfixiant.
Després d'esmorzar la tia el va assessorar en qüestió de vestimenta. Va passar a dur camises de ratlles estretes i discretes, pantaló gris i cinturó de pell, sabates cordades amb lligadors i mitjons dibuixats. Només la boina va estar l'única supervivent d'una vida que havia quedat molt lluny.
Es quedava bocabadat davant dels aparadors, del rètols lluminosos amb intermitències.
Carrers assedegats de rostres bonics, pintats i bufons, de caminar dansarí i d'avis amb bastons i barrets elegants.
I omplia els dies passejant i de xerrameca amb la tia Justina que el tractava com al fill mai engendrat.
Cada nit abans d'agafar el son, fixava els seus ulls cansats de veure amb tanta intensitat en el quadre de la papallona, en resseguia els contorns, però quan topava amb l'agulla clavada esdevenia trist...
En una setmana ja coneixia tots els carrers de la ciutat, tantes hores desocupades l'obligaven a viure massa precipitadament. Tenia moments d'intensa fantasia i d'altre en que les coses se li encallaven en els ulls i el feien dubtar.
Un matí despertà amb un sol lluminós que brunzia pels teulats i els hi pintava nous colors. Sortí emocionat al carrer, la gent apressava el pas amb la cara de prunes agres, com si estigués tothom enfadat.
Ell els hi oferia un somriure, però se'l miraven estranyats com si no
hi fos tot. Un matrimoni que es veia molt feliç, potser li hagués tornat la rialla si la sorpresa els ho hagués permès, però fou massa imprevist, massa desacostumat.
Ell es va entristir, no sentia ressentiment ni vergonya, només una tristesa llagrimosa com la boira del dia abans.
Va anar a la busca d'uns arbres amics, dels cants del ocells i camina molta estona fins arribar a un parc. Quina emoció, arbres nus amb les branques podades, una herba menuda i tendra, guarnida amb floretes escarransides. Ja anava a trepitjar l'herba quan un guàrdia el va reprendre amb cara d'enuig. Li senyalava el rètol de prohibit trepitjar la gespa. Bernabé no ho comprengué, perquè l'herba és un matalàs sense patró, que feia dormir les migdiades i estrenyia a tothom amb els braços oberts.
Un nen jugava amb les pedretes i fulles seques. Bernabé es va sentí commogut per aquella careta angelical i les galtetes de maduixa. Potser l'infant estimava també la gespa prohibida, els arbres retallats i les flors escarransides.
S'hi acostà i li va tocar el cap suaument, com si fos un ocellet caigut del niu. El nen tot girant el cap va canviar de lloc amb els ulls inexpressius.
Bernabé pensà que en aquell nen bonic com un sol, començava a créixer aquella indiferència i serietat corrosiva de la gent adulta. Dels rostres amb cara d'enuig, i el va entristir molt que el nen fos una argolla més de la cadena. Era una flor que neix i li recordà a la papallona dins del marc de fusta i vidre. Una papallona que no podia aixecar el vol,
Se'n va anar del parc desfet, entendrit per l'arbre despullat, per l'ocell sense veu i les papallones sense vol.
Els vehicles esclataven en sorollosos crits d'impaciència. Travessà els carrers sense mirar aparadors, ni rètols, amb les cames dirigides només per la inèrcia.
Quan la tia va veure aquells ulls immòbils i descolorits, li va intentar fer comprendre que s'havia d'adaptar poc a poc. Calia acostumar-s'hi.
Però Bernabé va pensa que ja era massa tard per aprendre a no fer res, a no somriure pels carrers, a no trepitjar la gespa, ni acaronar als nens amb galtes de maduixa.
Va estrènyer a la tia Justina molt fort, sentia dins del pit una gran estimació vers ella, però enyorava enormement les aigües de cristall i gebre.
Bernabé s'endugué el quadre de la papallona dissecada com a record, que viatjava embolicada amb paper de diari camí de Selllarada.
Desitjava arribar al poble, però la cara de la tia Justina li enterbolia l'ànsia.
Quan va arribar a l'antiga casa amb la teulada de pissarra, fatigat pels camins d'herbes i punxes, de flors i cuques, va escriure a la tia amb un sentiment que li feia mal de cor.

Estimada tia:
He arribat bé. Ara cau el vespre, puc veure des de la finestra els colors vermells que el venen a rebre.
Em sento feliç, aquest silenci em fa oblidar la ciutat. Jo formo part d'això tia, però creu-me que t'enyoraré.
Demà començaré la pastura i cavaré la terra, em caurà la suor seny avall. La suor de cada dia, la suor de Sellarada.
He lliurat la papallona vora els rosers silvestres, amb les llunes d'argent i els sols de foc, es farà pols com totes les papallones.
Cuida't molt tia, mai t'oblidaré.
Bernabé

Camí de la llar de la Pilareta, Bernabé guaitava els brots en flor dels arbres. Aquella primavera va estar contemplada amb els ulls ben oberts. Mentre una papallona groga i negra s'acostava, la imatge del cavall blanc i negre de la ciutat, rodolava dins del seu cap fins perdre's en el ponent, com una tarda més de primavera.