El candidat quasi ideal

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

Pel cap de l'Eulàlia hi ronda, de tant en tant, la idea de que el millor que li podria passar és que se li morís el fill. Encara que aquest pensament li ve cada vegada més sovint, ella va fent, sense capficar-s'hi gaire. Més aviat ho viu com un d'aquells desigs d'improbable satisfacció de l'estil com el que tots tenim de que ens toqui la loteria, per exemple.

El que la té admirada és que, com més hi fantasieja, més avantatges hi troba.

Sense haver de moure un dit, el seu prestigi entre les amigues del casal d'avis milloraria a base de bé. Potser si que quedar viuda tampoc seria una mala cosa però, a un lloc a on gairebé la meitat dels que hi van ho són, això, lògicament, no impressiona a ningú.

Ara, que se't mori un fill... ostres, això si que és un drama que llueix!

Pensa en la impunitat social a prova de bomba que, de cop i volta, assoleix la mare afortunada. Ha de ser fantàstic engegar-li a algú que t'està acabant la corda la millor frase que s'ha inventat mai per a fer sentir culpable: "És que a mi se m'ha mort el fill, sap?", ni que no vingui a tomb. Mare de deu... ha de ser com per morir-se de gust! Amb aquesta sentència no et replica ni el Harry el Brut, encara que estigui carregat de raó.

Repassa el fotimer d'artistes i famosos que, una vegada han passat per l'experiència, n'han tret un munt de suc. Que li expliquin a aquell vell rocker que es va fer d'or amb la cançó sobre la mort del seu fillet. Per més INRI, no només ningú gosava dir-li a la cara que era un plagi com una casa de pagès sinó que, a més, li van donar un Grammy!

De vegades sospita que aquestes cabòries no són només cosa seva; que totes les mares ho pensen, com a mínim una vegada a la vida, tot i que no n'està segura perquè mai ho ha preguntat sense embuts a cap. Només una vegada va insinuar-ho mig de passada, com si no fos cosa seva -cal prudència amb aquests temes o en pots sortir ben escaldat- i l'altra mare en qüestió es va posar com un gall de panses: que si "les persones dolentes es pensen que tothom és com elles", que si "d'aquestes coses se'n pot fer broma perquè no fan gens de gràcia", que si "els que provoquen per provocar són uns imbècils", que si "patatim", que si "patatam". Però ella no pretén fer befa dels sentiments ningú ni provocar perquè si. És més: si la mare que no ha pensat mai aquest tipus de coses existeix, mereix tota la seva admiració. Tan sols constata una senzilla i obvia qüestió de causa efecte.

No li fa gràcia que la confonguin amb una psicòpata. Ella no el vol matar -ni rés de tot això- al seu fill, ai uix!. Tampoc hi posa la mà al foc, perquè amb les coses del cap mai se sap. Però a ella li sembla que no, que tot això ha de ser una cosa ben humana, gairebé positiva, encara que al màxim que arriba la gent que coneix -ella pensa que ho fan per a desfogar-se - és usar aquell tòpic tan rònec de "ai, els fills; de petits te'ls menjaries però quan creixen te'n penedeixes de no haver-ho fet." Per plorar.

La lliçó que n'ha tret de tot plegat és que cal prudència. Des que va tenir en Manel, faria com totes: dir que, per a ella, el més important del món és el seu fill i que la seva pèrdua seria el pitjor que li podria passar.

Per a esmolar els seus coneixements sobre el tema sap que no hi ha rés com la experiència directa i ¿Quin lloc podria ser millor que el casal d'avis del qual és sòcia? El casal li dona la oportunitat de fer un seguiment fil per randa a primera fila. Sense que ningú si fixi, no treu l'ull de sobre -discreta però exhaustivament -, de tots els detalls del que passa quan a alguna de les iaies se li mor un descendent i pren bona nota del que cal i del que no cal fer: una ocasió tan fantàstica com aquesta pot tornar-se en contra per no saber-la aprofitar amb cura.

Fins ara, l'espera ha valgut la pena. Des que s'hi va apuntar, ja fa gairebé sis anys, el fenomen s'ha produït dues vegades.

El primer a inaugurar el ritual va ser en Roger, el del fill de la Núria, una dona de vuitanta dos anys, natural de Berga. Si bé el sistema que la Núria feia servir per treure rèdit del seu dolor li va fer venir, al principi de tot, una certa enveja -era el centre d'atenció de tothom, provocant les més espontànies mostres de condol- ben aviat es va decebre: un excés de sobre-actuació i escarafalls van engegar a rodar la gran oportunitat de notorietat de la vella. L'Eulàlia no va trigar gaire a sentir repugnància de l'udol exagerat i els constants gemecs de la seva camarada i, ben aviat, els més espavilats miraven de fer la viu viu, anant-se'n a jugar al dòmino a l'altra punta de la sala.

Conclusió: la gent s'acaba afartant de la mare que es passa el dia plorant perquè sense donar opció a sentir-se útil en el consol. No, no era el camí a seguir. No es tracta de foragitar al personal si no d'atraure'l.

Una altra cosa molt diferent va ser el cas de la Dolores, quan el seu fill, en Julián, se li va matar en un accident de cotxe. Aquell coi d'andalusa va portar el seu dol d'una manera exemplar. Una vegada va rebre el cop es va ensorrar en la mida justa: ni poc com per a semblar freda, ni massa com per a caure en el melodrama. De la manera com va plorar el dia de l'enterrament se'n podria escriure un manual d'elegància: sense exageracions ni Teatre barat, amb una noblesa d'aristòcrata de pel·lícula. Després, amb el pas del temps, va fer com que s'anava recuperant, fins a tornar ser l'equilibrada companya disposada a estar al costat de tothom. Tots deien: "Amb quina dignitat porta el dol la Dolores!". I és que la Dolores, amb l'equilibri entre una tristesa perenne dibuixada al rostre, un no retorn a festes extemporànies, delicats somriures agradables a les gràcies dels altres i una disposició perpètua a compartir qualsevol desgracia i alegria aliena, desarmava a qualsevol. Si la Dolores ja era una persona estimada per tothom, després de la mort del seu fill, es va convertir en l'estrella del casal.

Comparant els dos casos no hi ha color de quin és el camí a seguir si algun dia arriba el cas. Però a més, en tot plegat, i ha un plus que li fa una ràbia que es mor: És cert que la Nuria no ha estat mai una dona de gaires llums, d'acord; però que una andalusa com la Dolores li doni lliçons de sobrietat a una mare catalana no ho aguanta.

Els catalans, pensa, no hem tingut mai cap bona fama per a gairebé rés: ni graciosos, ni "resalaos", ni res de res. I això, per a ella, és una gran injustícia perquè mai s'ha rigut amb cap gràcia feta per cap andalús. Pensa també, però, en el que es suposa que tenim de bo: un cert sentit de la dignitat i la responsabilitat. Això és una cosa en la que molts s'hi pixen però ella no. I, en aquest cas, qui ha fet el paper que hauria d'haver fet la catalana l'ha fet l'andalusa i això és intolerable. L'Eulàlia està segura de que ella pot recuperar per a les mares catalanes l'honor perdut de la tan nostrada sobrietat en el dolor. Ja es veu com una espècie de Sir Lawrence d'Arabia o un Lord Mountbatten de les mares de fill mort. A més, tot sigui dit, ella ho té fàcil perquè té com a fill el candidat ideal per als seus designis.

En Manel és, sense ser perfecte, un bon xicot. No va acabar la carrera però va trobar una feina prou bona; es va casar amb una noia molt maca -egoista, això si- i els ha donat dos nets molt macos però molt pesats, que l'Eulàlia ha d'aguantar cada divendres a la nit perquè la parella no vol perdre el costum d'anar al sopar i anar al cinema una vegada per setmana. La veritat és que l'Eulàlia està una mica decebuda de com l'hi ha sortit el fill. Les expectatives que hi va posar quan era un nadó -i que n'era de maco llavors!- s'han degenerat en una realitat molt més mediocre i, de tant en tant, pensa en si ha valgut la pena fer tants esforços per a tenir un resultat tant desmenjat.

Per tot això és tan ideal!

Si en Manel hagués estat el fill que somniava -amb estudis, posició, amatent, afectuós amb sa mare; que la truqués, la convidés a sopar, etc.- llavors, caram! si que de debò li sabria greu que es morís! Qui no s'estimaria una joia així? A part de mala mare seria ben estúpida. Es podria, fins i tot, el luxe de ser sincera.

D'altre banda, si li hagués sortit drogaaddicte, delinqüent, maltractador -en Manel serà un deixat però també massa covard per a ser violent- tampoc li serviria de rés perquè llavors tothom aniria dient: "Aquesta pobra dona ara podrà descansar; aquest cabró ha deixat de fer-la patir", i així, no ens enganyem, no té cap gràcia.

Però, com sempre acaba passant quan s'embala, hi ha una cosa que l'obliga a ser realista i a treure's del cap aquests somnis: en Manel, tot i passar dels quaranta, té una salut de ferro. Per no tenir, no té ni colesterol. Per acabar-ho de rematar, una de les poques virtuts que té és la de ser un conductor prudentíssim.

Mica a mica es va desinflant i ho deixa córrer. Té un munt de coses per fer: cal que prepari el sopar perquè avui és divendres i el Manel li porta els dos nens a dormir. Mira l'hora al rellotge que hi ha a la sala del casal i veu que ha badat una mica més del normal. S'acomiada de tothom amb un adéu general. Mentre va a la porta de sortida es topa amb la Dolores i amb l'Eulàlia. Com sempre fa, a la primera la saluda amb un hipòcrita somriure i a l'Eulàlia ni tan sols la mira, tan gran és el menyspreu que sent cap a aquella cretina.

Ja al carrer li sona el mòbil a la butxaca de la bossa. Una vegada ha aconseguit posar-se'l a l'orella -maleït progrés, ¿Perquè faran les coses tan complicades?- en Manel li diu que el petit s'ha trobat malament de cop i que el porten cap a urgències. Ella respon que ara mateix agafa un taxi i que també se'n hi va. En Manel insisteix que no cal, que segurament no serà rés, tot i que no li pot prohibir que no vingui. La Nuria diu que si, que se'n hi va, només faltaria. Es diuen adéu, tanca el mòbil, se'l posa a la bossa i crida un taxi. Per sort, en ve un de seguida i ella hi entra sense perdre el temps. El trànsit és m
és fluid del normal a Barcelona i ben aviat arribarà a la Vall d'Hebró.

Dins el taxi, mentre es fixa en els llums dels vehicles que van per la ronda, pensa que aquest nen no ha tingut massa salut, pobret. Pensa que avui no deu de ser rés d'important, com diu el seu fill -no sap mentir massa bé- i que, sigui el que sigui, avui se'n sortirà. Pensa moltes coses. Finalment, pensa que, tot i que no és el mateix, sempre val més es mori un net que no rés.

Una mica de paciència i aviat es podrà fregar les mans, ni que sigui amb un succedani del seu somni.





Comentaris

  • Com molt bé va comentar Unaquimera, el relat tenia una forma inacabada[Ofensiu]

    Aquí podeu trobar una versió més definitiva en la que hi han corregits alguns errors tècnics "tontíssims" (els noms dels personatges estaven fets un embolic a la part final del conte -l'Eulalia es convertia en Núria i al revés- alguna frase havia perdut la meitat de les paraules i coses així) apart de polir algunes juntures:

    Enllaç a la versió corregida:

    http://florencisalesas.lletres.googlepages.com/elcandidatquasiperfecte

    Després d'aquests retocs -importants pel que toca a les badades i més superflus en quan a cosetes d'estil- confio que la lectura sigui una mica més fluida i no haver-me carregat res important, encara que sempre s'hi és a temps de millorar.

    Gràcies a les tres persones que han comentat aquest relat.

  • hola Flo[Ofensiu]
    ANEROL | 22-11-2007 | Valoració: 10

    ets tot un mestre en narrar les cabòries mentals de la Dolors. Poses en qüestió amb molta gràcia l'amor incondicional de mare, plantifiques la necessitat de ser el focus d'atenció per sobre de qualsevol ètica...un final genial. Les imatges donen per a una bona història divertida i, si es vol, amb tractament psicopàtico social-familiar. Original i genial

  • A falta de pa...[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-10-2007 | Valoració: 10

    Vaja, Florenci, quina tornada! Jo m'havia quedat amb l'anorac groc posat... i així m'ha anat l'estiu, quina calor que he passat! També he filosofat força sobre la puntualitat... així que ara arribo a tot arreu menys tard que abans!

    Deia que la teva tornada ha estat ben fructífera: cinc relats de cop! Doncs bé, començo pel primer i ja anirem fent, que llegir-te sempre és un plaer; al menys, fent-ho m'asseguro una bona estona, com aquesta que acabo de dedicar a conèixer l'Eulàlia, la Nuria, la Dolors, l'ambient del casal, el Manel i el possible candidat ( " a falta de pa..." ).
    Per cert, jo també he sentit dir més de mil cops el tòpic que tu comentes, i per associació m'ha vingut al cap aquell sobre Herodes, que deu ni do, si n'és de rònec!

    Com de costum, has construït tot un món, a partir del personatge central, que resulta versemblant, absorbent, divertit, amb tocs genials de quotidianitat i d'ironia gens cruel. M'agrada molt, el teu sarcasme tendre!

    Espero que tornis a passar pels meus relats, tant me fa que ho facis com Florenci que com Autobahan; els teus comentaris són benvinguts i m'agrada saber de tu.

    T'envio una abraçada càlida, que avui refresca,
    Unaquimera

    Ah, una coseta: Si has de fer servir aquest relat algun altre dia, hem sembla que s'ha escapat alguna paraula d'alguna frase i manca alguna lletra en algun mot: mira si les trobes per terra, que aquestes coses passen i s'ha de posar remei abans d'escombrar... Si no és el cas, ja està prou net!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: