El bucle de la Julia

Un relat de: Siara Llach
Julia es preguntava con era que no ho havia vist venir. Tot era perfecte, en un principi. Havia conegut en Jaume feia poc més d’un any, quan va començar quart d’ESO al seu institut. Unes amigues se l’havien presentat i ella no podia sinó quedar-se bocabadada debat d’ell. Era un any més gran que ella i semblava molt més home que qualsevol el immadurs amb qui havia conviscut els darrers anys.
En Jaume era alt, fort, amb el cabells daurats i una mirada que la transportava més amunt que qualsevol avió al que hagués pujat mai. No obstant, quan li somreia li feia descobrir pensaments i sensacions que mai hagués pogut imaginar. Què més podia demanar, la Julia?
Va comença a preocupar-se per que posar-se o si havia de maquillar-se. El Jaume omplia els seus pensaments quan era de dia i lliscava dins els seus somnis quan era de nit. No se’l treia del cap i les seves amigues li feien la guitza amb la seva “obsessió” pel noi nou. El món semblava somriure a la noia quan ell va començar a mostrar interès amb ella. Li deia que era maca i l’acompanyava a casa en acabar les classes.
Es van donar el número de telèfon i omplien les hores parlant dels seus gustos i les seves manies. Es van arribar a conèixer a un nivell que la Julia considerava “íntim”. Tot era perfecte i quan, després de les festes de la Mercè, en Jaume li va demanar per sortir, la Julia pensava que no podria ser més feliç.
Els primers mesos de relació van esdevenir meravellosos: ell era tendre i protector, la feia sentir estimada i protegida en tot moment. Quedaven totes les tardes y es petonejaven i acariciaven. Eren tan dolços que el grup d’amics els feia cares i els deia que s’ananessin a fer-se “carinyos” a un altre lloc, que els sortirien caries si no se’ls allunyaven.
En Jaume li deia constantment a la Julia que no podria viure sense ella i, finalment, la noia va començar a sentir la realitat que amagaven aquelles paraules. Passats un temps ja ni tan sols era capaç de recordar com era la seva vida abans d’en Jaume o en que invertia les seves hores lliures. Ell li va ensenyar els camins de l’amor i la seducció i ella finalment es va entregar completament al noi. Per què no? El Jaume era la seva vida i la seva vida era el Jaume. Volia compartir absolutament tot amb ell i unir-se més que el que el món físic els permetia.
No obstant, li costava no sentir-se frustrada quan veia que no sempre li era igual de devot ell a ella. No era algo habitual, però els havia passat que en alguna ocasió havien quedat i el noi no s’havia presentat. O havia arribat hores tard amb la dolça excusa de que s’havia oblidat. Tres petons era tot el que necessitava la Julia però fer ulls clucs al lapsus del jove, però en el cor li feia mal pensar que s’oblidava d’ella.
Semblava que la màgia que en Jaume havia experimentat al principi de la seva relació estava més deteriorada que no pas la de la Julia. Però aquesta va tenir una idea per tornar a aconseguir que li pares tanta atenció com al inici.
Quan va ser l’aniversari d’en Jaume, la Julia va demanar a les seves amigues que l’ajudessin a escollir un conjunt de llenceria perfecte per sorprendre’l i, després d’hores i hores buscant, un altre tanda d’hores depilant-se i uns quants euros invertits, la Julia es va presentar con a regal pel seu novio. Orgullosa i confiada, pensant només en fer-lo feliç.
La sorpresa va ser quan ell la va mirar de dalt a baix, mentre ella l’esperava casi nua davant del llit, i una estranya ganyota li va moure els llavis.
- Però que fas?
Els primers símptomes de vergonya es van manifestar envermellint-li les galtes i fent-la cobrir-se el cos amb els braços.
- Es que no t’agrada? Jo ja no t’agrado?- sentia com les llàgrimes tremolaven en els seus ulls.
- Es clar que m’agrades, amor. Però... per que dus això? No et queda gens bé.
- A no?
Va pensar en les seves amigues, en com li havien dit lo molt que la afavoria. “Porques”, va pensar amb odi, “estan geloses de la nostra relació i intenten sabotejar-nos”.
- No gaire, va confirmar ell. Sembles tres talles més grossa.
Va mirar cap avall i efectivament. Déu n’hi do! Com podia ser que ella no ho hagués vist? Es va disculpar una i mil vegades però ell la va perdonar amb un dolç petó.
- Pensa que jo t’estimo.- li va confessar- Més igual com et vegis per fora.
Ja està, això era tot el que necessitava. Si ell l’estimava res més li importava. Que fessin el que volguessin les seves amigues, res podria fer que en Jaume l’estimés menys. Però ell era massa bo per ella, massa perfecte. No podia deixar que algú tan perfecte es deixés veure amb una noia grossa.
Això mateix li rondava el cap quan aquella nit la seva mare els va servir el sopar. Mirava aquella trita i l’únic que podia pensar era: “En Jaume s’ho mereix. Has d’estar maca pel Jaume.”. De manera que va estar deu minuts tancada al lavabo intentant vomitar allò que havia ingerit. “No passarà res per saltar-me un àpat”.
Es va repetir el mateix en diverses ocasions al llarg de la setmana següent i la vinent. La falta de son y energia li semblaven un preu petit davant la baixada de pes que estava veient i el dolç somriure del seu estimat Jaume, que cada dia l’esperava.
Amagava els seus canvis a casa amb roba ampla i treia les preocupacions de les seves amigues dient que estava fent una dieta i una rutina d’exercicis molt estricte. Creia que amb això el seu Jaume ja estaria feliç, però un dia, al anar a sortir cap una festa, se la va mirar amb el nas arrufat.
- Que passa res?
- De veritat sortiràs així?
Va mirar cap a la seva faldilla i el top. Què tenien de dolent?
- Amor, així sembles una prostituta.
- Però que dius?- va riure ella.- Moltes noies porten això.
- Sí. Moltes noies solteres. Es que vols atraure l’atenció de tots els nois? Es que no em respectes? Jo soc el teu novio. En quina posició em deixa això a mi.
La Julia no entenia res.
- No diguis més tonteries i anem, que a fem tard.
No obstant en Jaume no va voler anar en lloc amb ella vestida així i es va mosquejar quan ella va discutir-li. Van acabar enfadats i cada un pel seu costat. “Però que s’ha cregut?” pensava la Julia. Quan s’ho va explicar a les seves amigues elles van riure.
- Dona, però que no veus que se sent amenaçat? Tu ets una noia bonica i li fa por que algú més li puguis agradar. Es una mica gelós, no li donis importància.
- Però...
- Nomes es una faldilla. De veritat vols enfadar-te amb ell per això?
Tenien raó. Ella l’estimava. Que més donava si a ella no li agradava aquella faldilla. Lo seu anava molt més lluny que una peça de roba. Va anar corrent a suplicar-li disculpes.
No obstant, a partir d’aquell moment l’actitud d’ell va canviar completament.
La tractava més fredament i, encara que seguia gaudint acariciant-la i estimant-la, ja no era tan atent com havia estat en un principi. Arribava tard sempre que quedaven, li parlava amb fredor quan no hi havia ningú més... la Julia, desolada, va començar a pensar que només la volia per practicar el sexe, així que li va negar. Això el va enfadar encara més i quan la noia es va voler donar compte en Jaume l’havia enganyat amb dues joves diferents. Horroritzada, amb el cor trencat i llàgrimes al ulls li va anar a reclamar explicació i, quan veient que ja era irreparable, va voler posar fi a la relació, en Jaume li va clavar un mastegot.
- Això no s’acaba fins que jo ho digui. I ara fes el favor de no ser tan sensiblera i pensar les coses amb calma.
Era això? Era massa sensiblera? Les seves amigues li havien tret importància a allò que els havia explicat i en Jaume la havia estimat sempre. Era ella qui havia posat traves a la relació, no era cert? Era normal allò? Igual s’ho mereixia?
Julia es preguntava con era que no ho havia vist venir. Tot era perfecte, en un principi...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer