Eclipsi

Amb un sentiment desfermat i desmesurat, t’escric. Són les vuit del matí, i tu has marxat ben d’hora, quan jo encara somiava. Per què no m’has despertat? No m’agrada que facis les coses en secret. Encara dormia perquè pensava que ens llevaríem més tard, quan les ombres s’escampessin i quan ja ningú no retallés la lluna d’una cisellada. La nit ens ha passat en un petó, la sang no s’ha adormit, i tu has pres el camí malva del matí. Ja saps que m’agrada escriure’t cartes (les cartes són descansos senzills i lliures que preparen les novel•les) i molt més en dies com avui, jorns plujosos en què el gris és el color de les distàncies i dels camuflatges. I més encara després d’haver descobert aquests poemes que has escrit per a mi i que m’has deixat sobre el teu coixí, amb una rosa d’un vermell coent que encara serva la maduixa dels teus llavis.

No és la primera vegada que m’ho fas això de marxar sense avisar. Dies així ets com el Sol, quan em desperto, tu ja no hi ets, i em deixes sent la Lluna del teu cel. Des de la Terra, Sol i Lluna estan destinats a perseguir-se sense coincidir, però sé que en el seu món eteri estan eternament embolcallats de pentagrames màgics, i a l’espai, cada dia es veuen i es somriuen. S’entrellacen dia i nit, nit i dia, mai cessen. Entre notes harmonioses gairebé pitagòriques dansen a tempo de melodies en la menor.
Tu ets el rubato a la meva vida i jo l’intèrpret divagant, sempre pendent del teu ritme, del teu compàs. Em deixes amb el cor suspès en l’aire, i quan tornes espero l’arsis del teu cos per començar a respirar. Tu ho saps i ad libitum em fas ballar com un titella.

Com aquell diumenge que jo volia anar al cinema i tu al teatre. Amb gràcia recordo com em vas convèncer. Aquella carona angelical, de no haver trencat mai un plat, sabent que n’has trencat més d’un, metafòricament parlant. La brisa del teu somriure em va portar fins al teatre, i tu, amb ironia i picardia et burlaves de la meva indefensió. Condició psicològica que provoca al subjecte creure que està realment indefens, sense control sobre la situació contextual en la qual es troba i que qualsevol acció que faci és inútil.
També et burlaves de cada paraula que dequeia en l’intent de buscar els teus ulls, de la meva pèrdua de criteri, de la ceguesa transitòria que em provocava cada mirada teva. I cruel t’hi gronxaves. Quina obra de teatre més dolenta! Sort que la meva mà es delitava en l’intent de trobar la teva.

Dies com avui fas recordar-me com vas començar a dormir entre aquests llençols, com vas començar a captivar-me, a beure de la mateixa aigua, del mateix got, del mateix vi, de la mateixa copa. I és curiós com vaig cedir sense resistència, sense objeccions. Únicament atònita podia escoltar la fuga composta pels teus i els meus batecs obstinats, com un baix d’Alberti infinit. I aquesta sensació em fa por, perquè com a la fuga, les melodies es persegueixen i es superposen, però no coincideixen al mateix temps, quan jo desperto tu ja ets fora.

Em deixes la sang encesa, i al matí, encara bull, però sense el meu oxigen és impossible mantenir viva la flama. Com una estella arribes a mig matí i de les brases en prens foc a sotto voce, si et ve de gust, i sinó com l’aigua dilueixes les cendres. No saps que estem destinats a ser enharmònics? Tu et dius Sol, jo em dic Lluna, però al cap i a la fi som unísons, desprenem inquietuds, vitalisme, passió.

Recordes la primera vegada que em vas fer escoltar el Llac del Cignes? Vas regalar-me el CD del ballet i una postal. Dins, una petita història com la nostra. Encara en recordo un fragment.


”La lluna seguia somrient i reflectia l’aura del sol, gairebé fosos en la mateixa llum. Poc a poc la melodia s’esvaeix i roman el brunzit de les fulles i el plor dels cignes encantats, tristos i envejosos del rei de foc”.

No sé què em va fer vibrar més, si el vals o la obertura, o el conjunt de notes i tinta, però aquelles llàgrimes tan dolces que em van fluir per les galtones no les esborra ni la tempesta més devastadora, ni l’amnèsia més potent.

El mateix dia vam anar a prendre una tisana de foc per celebrar que feia un any que ens vam conèixer, i la nit va passar parlant d’aquella nit tan genial. Recordes? Tu anaves amb xandall, suat i amb una tovallola a les espatlles tot corrent per les afores del poble. Jo passejava en Floquet tota distreta. Se’m va escapar el gosset i et va fer entrebancar, però bé, suposo que va ser un entrebanc agradable, almenys a posteriori. En Floquet seguia corrent i jo tot darrere, amb sabates de taló que se’m clavaven al fang. Segur que feia molta gràcia! Tu no podies parar de riure, no m’agrada quan te’n rius de mi, i si es pot matar amb la mirada, juraria que et vas morir d’amor al primer instant, sense cessar la visual batalla.

Vas fer l’esforç d’ajudar-me a recuperar aquell animal que m’estava portant pel camí de l’amargura. Vaig aprofitar per descansar i també intentar dissimular el rubor de les galtes roges de fatiga, i també de vergonya. La meva tossudesa és gairebé equiparable a la timidesa que em desafia. És curiós com s’han girat les coses, eh? Després de mostrar-me tant orgullosa, ara ets tu que portes la batuta de la nostra orquestra i fas de mi el que vols, quan en aquells instants amb prou feina sabies com mirar-me a la cara després de riure-te’n tant de mi. Quan em vas dur la bestiola, un “gràcies” tant contundent va sortir de mi que juraria que haver-te espantat. Va ser quan vaig deixar entreveure que la timidesa, és relativa. La situació era incòmode o peculiar però el teu “de res” de resposta, se’m va clavar i crec que va ser el detonador per caure extenuada als teus peus. Un repte convertit en rapte. Em vas entendrir i, l’Al•leluia i els focs artificials de Händel van començar a sonar.

De nou la pluja, Música Aquàtica, entre el gris que dissimula la rosa, entre la teva lletra càlida que fa rimar la prosa. Ara una nota regalima en un poema dalinià, i un pinzell desfilat despinta el dolç xiuxiueig de la brisa, dispersa. La pluja i el degoteig de cada síl•laba, de cada espurna dels teus versos se’m claven com un llampec ferotge, em deixen a mig calfred entre la boira. Saps que si no tornes ploraré. Saps que recordaré aquell moment en què tu, jo i la pluja vam ser una sola cosa. Sentiré desafiar les gotes la lluna plena, i brillarà la nit plujosa al compàs del teu somriure.
Quan això passi em giraràs la cara i miraràs el nostre cigne... Gelós li diré a la lluna: Lluna, i el Sol? I tu em taparàs la boca amb les dues mans subtilment des de darrere i així sabré que ja has tornat, una vegada més corpresa.

Però encara no has tornat, i ja em comencen a cruixir els genolls. Quin calderó més llarg! On ets principesso? La vida al teu costat és bella. Gairebé em transportes tres metres sobre el cel quan m’atrapes per darrere.

Aquell dissabte! Aquell que vam decidir anar d’excursió a Barcelona, aquell indret on els gats refilaven i miolaven. Aquella font lluminosa, La Font Màgica de Montjuïc amb tons vermells i una inscripció petita que vam trobar dient:

“Si hi tires una moneda el teu desig es farà realitat”.
Jo vaig tirar-hi dues monedes i vaig demanar que l’eternitat fos prou llarga per estar sempre al teu costat. Jo volia convertir-te en aigua i jo ser un peix. Encara no sé que vas demanar tu amb les teves monedes. Et vas acostar i em vas fer un petó molt tendre a la galta i després als llavis. Em vas robar l’alè, però jo a tu, en l’últim sospir del dia, et vaig robar un t’estimo.

És difícil fer-te dir segons quines coses, punyeter! Ets un murri. Envejo la teva ataràxia quan veus les meves ànsies d’amagar-me entre els teus braços. T’esmunys com una truita de riu, lleuger.

La vegada que més por vaig tenir de perdre’t, de desequilibri frenètic, va ser quan vaig preguntar-me què podies veure en algú com jo per regalar-me constantment la teva vida i compartir amb mi els teus somnis? Aquests dubtes em rondaven massa sovint pel cap i em vaig distanciar. Era un neguit. Saps que jo tanco els ulls i et veig, i si no et veig et noto, i si no et noto et sento, i en moments es torna estrany i incomprensible. Pensar en quines posicions deu estar la balança entre nosaltres. Intentava independitzar-me més emocionalment, mostrar-me menys dòcil però evidentment no era el rol que em pertocava. Saps que si no existissis jo em desintegraria en una implosió, reduïda al no res.

Ara faig memòria de quan vam anar de vacances un cap de setmana a Empúries. Em perdia entre les ruïnes mentre tu, tal i com em vas explicar, m’imaginaves sent la teva musa com si fossis un escultor de draperies molles, mosaics preciosistes, narrador d’històries mitològiques d’herois i princeses cariàtides. Jo Eurídice, tu, Orfeu. Jo Venus, tu Mart, déu de la guerra. Com m’encens la sang vermella quan el daurat dels teus ulls mel brilla amb força a mig centímetre de mi!
Em vaig aturar al costat de l’estàtua d’Escolapi. Crec que si m’haguessin decolorat, passava per escultura, potser Macaó. Tu haguessis pogut convertir-te en serp envoltant el meu coll, i també el remei medicinal. Després, al fòrum, em vaig convertir en sofista demagoga, i com si estigués en un pedestal t’explicava teories platòniques sobre l’amor i la bellesa que recordava de secundària. Quin riure, amb aquella alegria i soltesa de papallona primaveral! Sí, va ser molt divertit, i didàctic, aquell cap de setmana. La platja, la cultura d’una època remota, la brisa salada, els xurros amb xocolata i les copes de vi al capvespre.

Ara que no hi ets puc notar inclús el mateix fred àcid que vaig sentir quan vaig ingressar a l’hospital vint-i-tres dies, cinc hores i quaranta-dos minuts, els segons no els recordo. No sabien què tenia. Els dies previs amb nàusees, recordes? Tu no sabies què fer. Tenia por, jo volia seguir al teu costat, i si m’havia de passar alguna cosa, que fos amb tu i no en una habitació impersonal. Estava blanca com la neu, no menjava, m’afeblia sense poder-ho evitar. Aquells vint-i-tres dies d’angoixant espera fins que em van diagnosticar anèmia, hipersòmnia, problemes d’inapetència i baix nivell de glòbuls blancs.
Anèmia? M’ho preguntaves moltes vegades. La pell nívia, al cap d’unes setmanes, va tornar a pigmentar-se. Després et vaig calmar dient que l’estrès m’havia causat desequilibris en el metabolisme i en les tiroides. Pot ser no em vas acabar de creure. No te’n facis mala sang. La feina no anava gaire bé aquella temporada, l’àvia centenària també estava a l’hospital. Encara dubtes de si et vaig mentir? No ho sé, però les teves esferes d’or no deixaven de brillar per mi. Les roses blaves al costat del meu llit sempre reposades. Vint-i-tres roses. Però què són vint-i-tres dies d’angoixa al costat de gairebé dues mil aurores de felicitat? Sol i Lluna en consonància i amb constància. Dues mil besades com roses vermelles, on cauen les abelles i no en poden sortir, atrapades pel dolç nèctar embriagant.

El Yin i el Yang, la nit i el dia, el blanc i el negre. Tu em governes a mi com l’aire governa el món. L’home i la dona. Adan i Eva. Jo puc resumir-te tot el que et dic en una cançó. Amb tu. Saps de qui és, oi? Hi ha tantes cançons per descriure-ho! Les princeses busquen prínceps blaus, i aquest cop la granota convertida he estat jo. Abans jugava al solitari per matar el temps. Ara és el temps que em mata quan estic sola. Si almenys em deixessis una nota dient-me “tornaré”, però no, tu ets sorpresa i sorprenent. Fas creure’m que no ets real, i quan tornes, la brisa es torna fresca i regalada com el Sonetí de la Rosada.

Truques el timbre i quan obro la porta, apareixes amb una capsa de bombons, o dues entrades per una òpera, o un ram de flors, o un poema en boca, o qualsevol altre detall que esborra els precedents moments dubtosos a abraçar-te de nou.

Quan em deies tantes coses boniques en alguns moments pensava, és cert? Realment aquesta persona que tinc aquí davant m'està dient el que estic sentint? I, si realment m'ho està dient, ho sent de veritat, ho viu? Però després obria els ulls i veia els teus, i et veia a tu i em mig veia a mi entre llençols i pensava, pot ser? És possible? Qualsevol paraula o frase teva consecutiva, era un "sí, és possible". I després fer l’amor. Ballar descalços sense saber on acaben els meus sentits i on comença el teu cos. Dos imants que obliden el món fonent-se en una simfonia de gustos i excitants sons i colors. Bullir a pressió, cos contra cos, pal•liant el desig en l’últim instant abans de morir, de deliri trepidant.

Ara, fa una estona, quan m’he despertat i he acabat de llegir, d’aquest feix, el darrer poema, l’avidesa immoderada de poesia m’ha deixat la boca seca i certa gelor a l’espina dorsal. Una gelor tendra i càlida com cadascuna de les nostres matinades.

És hivern, el cel està cansat,
amb tu surt el sol al jardí,
i la pell es vesteix de marró daurat,
el cor es torna de gris a carmesí.
Surten les abelles en recerca de nèctar,
de la casta dels déus, ambrosia pel cor,
i les papallones brillen color perla.
Tot per tu, en mig de la tempesta.

Immensitat de versos que recordaré per sempre gràcies a la teva fluïdesa, que portaré amb mi fins al final dels dies, fins als últims sospirs que podem exhalar els humans. Poc a poc amb el temps, qui ens enganya dolçament. Quanta raó que tens amor meu. Les hores que ens han volat i escapat de les mans.
Estic nostàlgica avui, ja ho veus. Aviat arribarà Nadal, i, com cada any, recordar aquelles persones que ja no estan entre nosaltres, aquelles persones que aportaven màgia, aquell petit somriure que emplenava el cor, aquelles persones que ens abraçaven i ens feien adormir. Persones que et feien un Nadal de colors, aquells moments d’enorme felicitat.
George! Em xiuxiueges “my inspiration, my muse” i jo et vull sempre al meu costat i estar jo al teu, però el destí és tant inèdit i la vida tan incerta. No sé què passarà demà, o d’aquí tres mesos, ni tant sols sé a quina hora arribaràs! Si serà aviat, si serà tard. Si seràs oportú o picaràs el timbre mentre m’estigui dutxant. Potser per aquest dubte t’escric. Perquè t’estimo. Et desitjo desmesuradament, sense límits. Emocions que emergeixen i es submergeixen, difícil d’explicar sobre paper, però no em pots negar que mai hagi deixat de demostrar-t’ho. Però suposo que ha estat el deler de sentir-te a prop el que m’ha mantingut ferma, fins ara.
Arriba un moment a la vida George, que et dones compte que pots viure amb secrets, però no morir amb ells. I tot l’amor que esmorzo, dino i sopo cada dia m’ho ha anat confirmant al llarg del temps. No he volgut que els meus secrets fessin canviar la nostra relació i trencar la màgia, ni hauria suportat que em tractessis d’una manera diferent i especial. Sempre m’ha agradat el nostre feeling, com dius tu, que m’ha mantingut forta i viva al llarg d’aquests frenètics anys. Però no em puc enganyar més ni tampoc fer-te viure en la ignorància. Amor, no només va consumir-se el dubte en una indolent anèmia. Més tard, i massa tard, ho vaig saber. Leucèmia. El dia s’emportarà les últimes espurnes de lluna. Em moro George.