Dret a la mort

… Una nit d'hivern, tornava de festa amb els seus amics, carretera gelada, ell conduïa, i per això no havia begut res d'alcohol en tota la nit, en això era ben complidor, tenia tota una vida per davant i no li abellia llençar-la a perdre per una nit d'alcohol.
Tot i això una despistada, un sona el telefon mòbil i l'agafe, la curva tancada i directe sense reacció cap a la tanca de protecció que res no va poder fer, els somnis que es s'esfumen com el globus que s'escapa de la mà de la xiqueta, cap a ningún lloc en concret. Allò de vestir amb bata blanca i ser el doctor Martí es queda en un no res, en fum, tot obscur…


… El senyor Martí el pare d'en Josep, recentment jubilat, seu al costat del llit on desde fa 15 anys jeu el Josep enganxat a diverses maquines, i li parla, des que aquell accident li causarà un coma irreversible no ha deixat de fer-ho ni un sol dia, i li dóna missatges d'esperança, paraules en les que li diu que un dia serà lliure, que fugirà dels seu cos demacrat, llavis secs, ulls tancats, que per fi no farà patir i es complirà allò que va dir un dia a classe quan la professora de Valencià feia un debat sobre l'Eutanàsia en Josep va dir,
-Jo estic a favor perquè si em passes a mi no voldria que els meus familiars sofriren per mi...
Perquè per a la família Martí ja són 15 anys de sofriment, són 15 anys de portes de les administracions tancades quan es tracta de demanar ajuda per al dret a morir del seu fill, anys de lluita contra determinats sectors de l'església catòlica, d'indesitjables però inevitables entrevistes televisives…
-tan sols es desconnectar la maquina que permet respirar, tan sols es desconnectar-la, maleïa i tornava a maleir el senyor Martí.
La lluita del senyor Martí i de la senyora Maria, per a que el seu fill morira dignament i sense sofriments es veia recompensada de vegades, quan alguna infermera de la planta on estava el cos, o quelcom paregut de Josep, li donava ànims al senyor Martí, alguna vegada li sentia dir algun, -guanyarem, o - El teu fill prompte descansara en el paradís...
Al senyor Martí li alegrava sentir aquelles paraules perquè li donaven les forces justes a ell i a la seva dona, per seguir avant, els feia veure que no estaven sols en aquesta lluita, la de la mort digna i el no sofriment...


… aquestes forces son les que van dur al senyor Martí, fart del poc cas institucional a complir el desig d'en Josep, i de la seva família.
La vesprada del 10 d'Agost, el dia que Josep feia 37 anys, el senyor Martí no va poder aguantar més el patiment del seu fill. Quin millor dia que el del seu aniversari per regalar-li una cosa tan bonica com ho es el descans en el paradís?.
Amb la seva dona, la senyora Maria, al costat i després de dedicar-li unes paraules al cos demacrat, raquític i ple d'arrugues, del Josep. El senyor Martí avança dues passes cap al comandament de cables i sondes que hi havia a la capçal del llit i pegà un estiro a tots ells per si s'equivocava en algun, el patiment havia acabat, la mare i el pare del Josep s'abraçaven, i els van caure unes llàgrimes, d'alegria, perquè veien el seu fill córrer, com quan era xiquet, anar a l'escola del poble, estudiar a la facultat ja més major, i sabien que ja d'una, en Josep era lliure i descansaria al paradís, ben descansat...

… mesos més tard, el senyor Martí va ser condemnat a 20 anys, per asasinat, la senyora Matilde per còmplice a 10 anys, però això es el que menys importava als pares de Josep, que creien que el dret al descans no era cap delicte, tot i que encara quede gent que pense que el dret a morir dignament es pecat. -Voldria veure'ls en aquesta situació, remugava el senyor Martí, assegut a la seva celda.