Dotze i un

Ressonava a la plaça la dotzena campanada. El migdia s'escolava entre les reixes de la persiana. Penombra. Dotze hores a l'esfera del rellotge. Una dotzena d'ous a la nevera. Sobre el tauler un joc de pulcres dames esperaven immòbils a les caselles d'inici. Arraconats sota l'escala, els dotze semitons de les tecles del piano. L'habitant d'aquella casa parlava poc i quan ho feia procurava que fos amb frases dodecasil·làbiques. Llegia el diari fins la dotzena pàgina on, metòdicament, el plegava. Schöenberg sonava a la ràdio sobre l'aigua de la dutxa. Cronometrada. Dotze minuts. Sortia. Sota la mirada dels dotze apòstols travessava el portal de l'església. Resava de genolls en un murmuri petri. Al jardí contemplava l'ondulant ball de les carpes dins l'estanc. L'aigua se les empassava malaltissa. Es delectava contant dotze cues sinuoses. Les pupil·les dilatades. Tretze roses creixien pintades del color de la sang viva de Crist i en tallà una. Crac.

L'endemà les persianes estaven tancades. El calendari delatava el dia maleït. Tretze. Impúdic i palpable. Les agulles arrossegaven els segons. Les venes li palpitaven al coll. Un xiscle: el telèfon. No es mogué. Els dits crispats. La melodia incisiva continuava. S'aixecaria? Va despenjar. La seva tia havia parit. Des de llavors eren tretze cosins. El van trobar tretze dies després, amb una soga al coll i pètals de rosa al puny tancat.