Distàncies imperceptibles

Surrealista i al mateix temps escolpit amb realitats puyents.

Visual, ràpid, busca i troba l'emoció a través d'aquesta velocitat.

Un 10!

Sergi

físic, metafísic, químic, bioquímic-orgànic, filosòfic, enigmàtic, auster... Poema? no. Narrativa? No. M'ha semblat com si llegís l'expressió màxima de l'ésser humà, fet barreja de substància orgànica i de neurones que lluiten per donar un sentit, diguem-ne substanciat, a tot un conjunt de cèl·lules que, al cap i a la fi, són això.... només cèl·lules, però que un cop vestides i arregladetes, esdevenen les princeses de l'univers.

Amb tot, em quedo amb aquest primer apunt:


"I
La meva idea de jo
em reafirma com a subjecte
que construeix conceptes
amb l'enginy d'un cervell
que batega al son del cor
en transfusió d'emocions
causades pels objectes
cedits pels altres.
..."

Un boníssim punt de partida... per reflexionar-hi mot a mot, contenint l'alè per uns instants, per no perdre l'essència de la màgia que s'amaga al darrera d'aquestes paraules tan trascendentals com humanes que són.

Leela.... vaja artista que tenim per aquí! Cada cop m'entusiasma més la teva experimentació amb les lletres.

Un petó gran, gran, gran, que ara feia un quant temps que no te'n feia cap.