Dinosaures, bombolles i mandarines

L'agafa, tan rodona, de pell tibada i lluent. No sap per on començar. La mandarina està una mica verda, i fa olor àcida.
Enfonsa l'ungla, arrenca una tira de pell. Un raig de suc li va a parar a l'ull, parpelleja, contrariat. L'allunya una mica de la cara i continua pelant-la. Quan la té absolutament lliure, la parteix en dues meitats i n'esgrana un grill.
Se'l mira, en mossega la punta, li arrenca la pell transparent, fina, com d'ala de mosca. Sota hi ha milers de bossetes a rebentar de suc. Una a una, les va separant, fins que se'n cansa. Es posa el grill mutilat a la boca.

La mare entra de sobte a la cuina.
- Gerard, si no et dones més pressa em tancaran el forn. Vinga, acaba't la mandarina, renta't les mans i agafa l'abric!
Obeint com a bon nen que no coneix cap altra manera de fer les coses, es posa els grills de tres en tres a la boca, mastega ràpid, les bosses rebenten i se li omple la boca de suc. Aviat acaba. Al lavabo es posa de puntetes, obre l'aigua i s'ensabona. Tot i que no té brutes les mans, ja ha intuït que la mare té aquells dies en que no fer-li cas és arriscat.

Posant-se encara més de puntetes, prem el pot del sabó, que li escup sobre el palmell. Es frega les mans, i amb l'aigua, mira com milions de colors se li escampen pels dits.
Fa una rodona amb les mans i, suaument bufant, en surt una bombolla, trèmula i irisada, que neix i mor en tres segons xocant contra l'aixeta. En fa més, dues o tres, cada cop més grans. Entra la mare, posant-se l'abric.
- Vinga fill, que vius a càmera lenta! Mira com ho has deixat tot, ple d'aigua! Sembla que hagis banyat un ànec!- i tanca la porta, crispada.
S'afanya a desfer abans d'hora la bombolla que té entre les mans, se les esbandeix i, amb la mà, intenta empènyer l'aigua que ha caigut fora cap a dins de la pica. S'eixuga amb la tovallola, surt del lavabo i es topa amb la mare, que ja l'espera amb l'abric. L'hi posa, ara ja malhumorada de debò. Una màniga, després l'altra, li corda la cremallera i li apuja fins al coll. Quan no el veu, se l'abaixa una miqueta, en callada rebel·lió. Se'n recorda d'una cosa. Surt corrents, (com se n'ha pogut oblidar) i torna amb el dinosaure a la mà, davant l'esbufec d'impaciència de la mare. Ella no ho entén, però vol que el dinosaure (un pterodàctil, que li ho va dir el seu pare) vegi món. Té un bec llarg, com el d'una cigonya però més gruixut, i unes llargues ales de ratpenat que mou quan ell prem un botó que té a la panxa. És el seu secret, que no explica ni als seus amics: prefereix veure'ls fascinats i incrèduls dels seus ulls.
Baixa corrent les escales, primer d'un en un, després de dos en dos, després de tres; fent el cor fort, de quatre en quatre, i agafant-se a la barana blanca, de cinc en...
- Gerard! Para de fer l'animal, que t'obriràs el cap un dia d'aquests!
D'un en un, d'un en un, d'un en un.

La mare li agafa fort la mà dreta i amb l'esquerra subjecta el dinosaure, tenint cura de no tapar-li els ulls perquè aprofiti la passejada. Mentalment, li va explicant què hi ha.
Arriben a un semàfor. Parada, la mare se'l mira i li li torna a apujar la cremallera de l'abric, tot i que sap que és una batalla perduda. Ell es queda mirant l'homenet vermell amb l'objectiu d'intimidar-lo. No pot trigar gaire.
Pampallugues. Un, dos, tres, verd. En Gerard somriu i es felicita, tot i que la mare no sembla reconèixer-li el mèrit. Alleugera el pas.
Pel carrer, no pot parar de mirar amunt, per posar-se a l'altura dels rostres de la gent. La gent passa ràpid, només alguna senyora baixa el cap i se'l queda mirant. No les coneix, només sap que la seva mare és molt més guapa.

Mira les rajoles. En aquest tros de carrer són grans, amples i vermelloses. Li explica al dinosaure que té molta sort perquè pot volar, però que ell no pot trepitjar les línies negres que hi ha entre rajola i rajola. Allarga la cama, salta, salta. Escurça la passa per poder arribar a la següent llosa. Salta, salta.. i topa contra una senyora.
- Gerard, fes el favor de mirar per on camines! Mira endavant d'una vegada!
Ell no li fa cas, ni es mira la senyora, va a la seva. Salta, salta..

Arriben, per fi, al forn. És com submergir-se dins un llac càlid i amb olor de pa. Mentre fa cua, fa viure al dinosaure un parell d'aventures, on intervé ell mateix i la bossa vermella de la senyora del davant. Va amunt i avall, recorre les taules i mira la gent. Veu la noia, amb el barret blanc, que darrere el mostrador arriba amb més barres de les que sap comptar. Les mira, fascinat.

Però aviat se li va desviar l'atenció. La senyora de la bossa vermella havia pagat i se n'havia anat, i l'únic que s'interposava entre ell i els croissants de xocolata era el vidre de l'aparador ("Nen, treu les mans d'aquí"). Se'ls mirava, lluents de caramel, amb xocolata mig fosa per dins que vessava pels costats, desprenent escalforeta... la seva mare, però, es va decantar una cosa més insípida.
- Me'n poses dues de quart, si us plau?
- Mama, vull croissant de xocolata. -a continuació, la temuda resposta.
- No, que després no dines.
- És u quaranta. -la noia del davantal no era conscient de la desesperació que estava tenint lloc davant seu, setanta centímetres més avall.
- Que sí que dinaré, vull croissant, vull croissant, vull croissant, vull...
- Que no, Gerard, i no insisteixis que et fas pesat.
- Mama... - canvi de tàctica. Si la insistència no funciona, posa cara de pena.
- Molt bé, molt bé .- un a zero, Gerard.- Posa'm també un croissant de xocolata. - Ell veu com la noia agafa la pinça plana per la punta, separa el SEU croissant de la resta, l'embolica.
- D'acord, llavors són dos amb vint - diu la noia, concloent, contenta.

Trotant alegrement, surt del forn. Ara ja no li pot donar la mà a la mare perquè només en té dues, una pel dinosaure i l'altra pel croissant. No pot abaixar-se una mica la cremallera, però no li importa. Veu un grup de coloms, grisos i bruts, picotejant les engrunes del costat de la taula de fora del bar de la plaça. Arrenca a córrer, sense avisar la mare, i empunyant el seu dinosaure, el fa perseguir els coloms, que amb parsimònia primer i neguit després, aixequen el vol quan els està a punt d'atrapar. Quan són tots dalt el vell plataner, mirant-se'l, el Gerard s'anota mentalment una altra victòria pel seu dinosaure.

Un vell, assegut al banc més proper, se'l mira i pensa amb enveja: "Com m'hauria agradat tenir un dinosaure d'aquests".