Les mans sàvies

En Lluc perdia la vista a l'horitzó per recuperar-la dins el llenç. Barrejant curosament els colors a la paleta, pretenia empresonar aquella llum de capvespre, reflectida sobre les ones. L'olor de sal li envaïa l'esperit i el feia sentir viu, lliure com la gavina que perfilà d'una pinzellada. Va sentir com la Mercè, la seva dona, el cridava des de la finestra de la seva casa blanca: era l'hora de sopar. Ell es va girar, mirant-la afectuosament. Feia quatre anys que eren casats, i en Lluc no creia que pogués ser més feliç. Tot just quan s'havien instal·lat a la casa de la costa, va néixer la seva filla, la Laia. Tenia els ulls grans i blaus de la Mercè i l'afició d'en Lluc a contemplar el mar durant hores, asseguda al penya-segat. Jugava a endevinar la forma als núvols i a cridar les gavines, i reia fort quan bufava el vent. Deia que de gran volia ser pintora com ell, i això al seu pare l'omplia d'orgull. Molt sovint es quedava mirant els quadres, embadalida, amb respecte quasi religiós. Ja havia après que no es tocaven feia molt temps.

En Lluc va recollir el llenç, la paleta i les pintures. Es va encaminar cap al porxo, on la Laia, asseguda a terra, amb dues pedres esberlava els pinyons tota concentrada. En Lluc va amanyagar-li el cap i la va agafar pels peus, cridant fingidament ferotge. La Laia reia i reia amb la cara vermella cap per avall, i així la va dur fins que la va asseure a la taula de la cuina. L'aroma del pollastre rostit envaïa l'estança. Es van asseure en Lluc i la Mercè. Un altre dia al seu costat, van pensar. Què més es pot demanar?

Després de sopar, van sortir al porxo. La Mercè va treure el violí, acompanyada pel soroll del mar, que bategava dolç. En Lluc tenia la Laia asseguda a la falda, i tots dos escoltaven la Mercè i la miraven, totalment enamorats. Com dansaven els seus dits, com tancava els ulls, com somreia subtilment. Les espelmes s'estremien per la brisa nocturna s'enduia la cançó mar enllà. La Laia parpellejava, cansada. Poc a poc, va anar tancant els ulls i, com cada nit, es va adormir a la falda del seu pare, mentre la seva mare tocava el violí. Al cap d'una estona, en Lluc la va agafar cautelosament en braços i la va dur al seu llit. Li va fer un petó al front, va tancar curosament la porta i va tornar a sortir al porxo. Es va mirar la Mercè com si fos el primer cop que la veia, els cabells rojos i els ulls blaus refulgien amb la llum de les espelmes. De la mà, van anar a donar un volt per la platja, sota l'atenta mirada de la lluna.

L'endemà era un gran dia, la Laia feia cinc anys, i de pas, els feien tots com a família. La Mercè faria un pastís i ell havia pintat un retrat de la seva dona, tocant el violí. Hi havia estat treballant molt de temps, volia que fos tan vívid que a la Laia li semblés que sentia música quan el contemplés. A més, entre tots dos, havien aconseguit muntar-li una bicicleta de color blau brillant (i de moment amb rodetes) perquè es pogués perdre pels boscos i camins, o córrer amb els gossos de les cases veïnes. L'havien estat amagant al taller d'un amic seu del poble més proper: sabien que, si l'haguessin tinguda a casa, la Laia l'hauria trobada.

Aquell matí i com cada dia, en Lluc es va aixecar a les cinc, tenint compte de no despertar la Mercè, va agafar els seus pinzells, cavallet i llenç i va anar al penya-segat. Volia pintar el cel que es filtrava entre les branques del pi, que, tenaç, aferrava les seves arrels just a la vora del precipici. Agafaria les branques, el cel i un tros de mar. A aquella hora, el món li semblava encara més pur. Veure com es desvetllava el dia a poc a poc li donava la satisfacció de veure créixer les coses, com quan treballava cada dia el petit hort de casa, o es quedava mirant la Laia i recordant-la quan encara no sabia caminar. Veia les barques dels pescadors, alguns el van saludar amb la mà, i ell va correspondre el gest amb la mà del pinzell. Eren els qui veien néixer el dia, els que gaudien de les primeres llums, i aquell lligam el feia somriure.

A les vuit (devia faltar poca estona perquè es llevés la Laia, desprenent eufòria) va recollir i va anar a buscar la bicicleta al taller del Manel. Centellejant i nova, plena de promeses, la va dur camí enllà fins arribar a casa. La va deixar al porxo, juntament amb el cavallet i el llenç de la Mercè i on havia d'anar el pastís d'aniversari. Feia un dia resplendent. Eren les vuit i mitja, i era estrany que la Laia no s'hagués llevat. Va entrar al menjador a buscar la Mercè amb un somriure còmplice.
- Ja tinc la bicicleta allà fora. Què, la despertem ja?
La mirada seriosa de la seva dona li va esborrar el somriure.
- Lluc, la Laia està malalta.

La Laia tossia i bullia de febre, tenia els ulls enrogits. La Mercè li posava mocadors xops d'aigua freda al front, i en Lluc va anar tant ràpid com va poder al poble a buscar el metge. Quan van arribar, li va mirar el coll i li va examinar els ulls. Li va prendre la temperatura (Déu meu, pobra criatura) i els va dir que continuessin vetllant-la, procurant que no s'enfilés més la febre i impedint que es deshidratés. Va marxar, deixant la Mercè i en Lluc desolats, veient com la seva filla tremolava, exhausta.
El retrat i la bicicleta restaven encara al porxo, impertorbables.

Al cap de tres dies, les erupcions a la pell de la Laia van confirmar el que la Mercè temia: xarampió. Tenia la cara completament roja i la febre no baixava, malgrat la insistència del metge en posar-li injeccions. En Lluc es va oblidar de pintar, i la Mercè rarament tocava el violí si no era per alleujar-li la malaltia a la Laia. Tots dos havien passat el xarampió durant la infància, estaven fora de perill, i per tant passaven el dia explicant-li contes, refrescant-li la cara i cantant-li cançons. Els ulls enrogits de la Laia els mirava agraïda i espantada alhora. Acostumava a plorar a les nits, esgotada per la febre. La Mercè la sentia delirar, somicant. Preguntava molt sovint on eren el papa i la mama, encara que els tingués davant, abraçant-la.

Va baixar la febre, va desaparèixer l'erupció. Ara podria agafar la bicicleta, tornar a riure al penya-segat, passar les vetllades amb el violí. En Lluc i la Mercè van respirar, tranquils. Però la Laia no. Respirava acceleradament, es fregava els ulls, frenètica, plorava i els cridava. No hi veia.


Va ser un cop molt dur per a tots. A la Laia li va costar molt de temps saber què passava, i metges i metges anaven desfilant davant seu, tot i no veure'ls, per trobar solució al seu problema. Cap dels remeis va donar resposta. Seria cega, i molt probablement, durant la resta de la seva vida.

La Mercè ho va acceptar, no sense patir molt, però assumint que al cap i a la fi ja no hi podien fer res. Continuava regalant-li les melodies de violí, les quals la nena escoltava amb ànsia, un dels pocs lligams que encara la unien amb la seva vida anterior. Va acostumar-se a que la duguessin a coll, va deixar de somriure, no tenia ganes de res. Només menjava si li duien a la boca i sense deixar de parlar-li. Es va tornar una nena trista i melancòlica, l'ombra del que havia estat. La van trobar un dia estirada al terra, plorant i amb un cop al cap: havia intentat caminar a les palpentes per casa seva i havia ensopegat. Va arribar un dia en què es va resignar a la foscor, i ja no va plorar més. Tampoc reia.

En Lluc, però, no ho va acceptar. Va agafar aversió a la pintura, als seus quadres: no tenien cap mena de sentit si la Laia no els podia veure, si no li podia explicar quin era aquell turó o quina mena d'ocell sobrevolava el cel pintat. Es dedicava a sotmetre la nena a llums molt fortes, per si distingia alguna cosa. Ella no veia res i ell es crispava encara més, marxant amb un cop de porta i la nena plorant al menjador. Era en aquests moments en què s'adormia en qualsevol racó fins que la veia la Mercè, que la portava al seu llit.

La Laia els palpava el rostre obsessivament, com si volgués verificar si realment eren ells i no dos estranys qui l'agafava de la mà. Els resseguia, se'ls aprenia: ensenyava a les mans allò que els ulls sabien. No sortia de casa, com a molt quedava asseguda al porxo, d'on li venia el soroll del mar i el vent.

Va venir molta gent a casa a preguntar per la nena, com estava, si necessitaven res, que els ho fessin saber. Portaven els seus fills perquè juguessin amb la Laia, però, incapaç de seguir els seus jocs, se n'apartava, frustrada, i els nens anaven a jugar a una altra banda. Molta gent de la zona estava de dol, com van saber més tard, havien mort dos nens pel xarampió. La Mercè, tot i ser conscient de la incapacitat d'aquella gent d'ajudar-los, corresponia amablement i demanava que disculpessin en Lluc, que marxava fet una fúria i veient hipocresia per tot arreu.

S'havia tornat esquerp i esquiu, defugia el contacte amb la resta de persones. A cada mirada hi veia la incapacitat de la seva filla, i tot i mai haver cregut en Déu, pel seu cap sobrevolava una idea de càstig diví. Com podia ser tant cruel l'atzar? Per quin motiu li havien arrabassat la salut i l'alegria a la Laia? Encara la sentia riure a vegades, i hi anava corrent, i es trobava amb el seu esguard buit i trist. No reia, era només la veu del record ressonant-li dins el cap. S'estava tornant boig.

La Mercè veia com la seva filla es tancava cada cop més en si mateixa, i també com el seu marit s'obsessionava i començava a perdre el cap. Desolada, es preguntava com la seva existència feliç s'havia torçat d'aquella manera, i si hi havia alguna manera d'arreglar-ho. Hi pensava pràcticament sempre, i no hi veia solució; li feia por mirar cap endavant, perquè només hi veia patiment, o en el millor dels casos, resignació i sorda infelicitat. Passava moltes nits en blanc, sentint com el seu marit sanglotava en veu baixa, quan no havia anat a errar per la platja. Ja no es llevava a les cinc per veure sortir el sol, ho trobava un privilegi injust. Ja no saludava els pescadors. Es va acostumar a deixa
r tancades les persianes de les habitacions, a viure en la penombra. Tot ho trobava ofensivament nítid, especialment després de veure com els ulls malferits de la seva filla quedaven absorts en algun punt de l'horitzó. Eren com dos miralls, que reflectien en ell el seu fracàs com a pare i protector. I això no ho podia suportar.

Un dia va agafar tots els quadres que tenia a casa, que encara s'havien de vendre, i els va començar a pintar tots de negre. Un per un. En Lluc va sentir darrere seu els passos d'una Mercè perplexa i atemorida.
- Lluc... què és això?
Es va girar lentament, i la Mercè va sentir infinita pena per aquell home de mirada tant vençuda. De tant adolorida, pràcticament desconeguda.
- Això, Mercè, és tot el que ella pot veure.
Ella va assentir, contenint les llàgrimes, i va marxar.
Inexorablement anava desapareixent el blau del cel, el verd del pi, l'ocre del penya-segat. Tots els paisatges, els bodegons, els retrats. Per últim, va agafar el que havia pintat per l'aniversari de la Laia, el de la Mercè tocant el violí. S'hi havia esforçat tant que realment semblava que tingués vida pròpia: el rogenc vibrant del violí, l'esguard blau de la Mercè, la blanca pell dels dits, els cabells encesos. I ara no servia per a res.

Lentament, va sucar el pinzell a la paleta, ocupada només pel negre. Li produïa gairebé dolor físic mutilar el quadre, soterrar-lo a una existència cega. Aquell era dels pocs records feliços que li quedaven. L'havia pintat amb una il·lusió que ara li semblava impossible; el quadre respirava vida. Era com fer mal a la seva dona. El pinzell impregnat de negre tremolava, a pocs centímetres del llenç. Incapaç, el va deixar caure a terra, defallint tot ell.
Allà assegut, al costat de la finestra i per un temps indefinit, va tancar els ulls. Llavors va sentir la veu de la seva filla.
- Hola, Bruna, guapa, guapa...
Va alçar el cap. Davant seu, la nena tenia un gos d'atura de color teula que li llepava la cara. La nena li palpava el morro, les orelles, el coll.
- Vols jugar? Jo no puc... Bruna, guapa...
Una determinació va creuar com un llamp la ment d'en Lluc, que immediatament es va aixecar i va marxar camí avall, cap al poble. La Mercè el mirava, preocupada, des del porxo.

El dia següent va aparèixer pels camins de pols un camió amb un bloc de marbre, que van traslladar a l'estudi que en Lluc havia buidat el dia anterior febrilment. Van haver de tirar una paret a terra per poder entrar-lo. Quan la Mercè li va preguntar què pensava fer, ell va somriure lleugerament (per primera vegada en setmanes!) i li va dir que ja ho veuria. Estava desconcertada. En Lluc sabia esculpir, però feia molts anys que s'havia decantat per la pintura. Deia que les estàtues eren mortes, que fins i tot el material tenia milers d'anys. I que d'allò mort, no se'n treia vida. Tot i així, ara havia canviat la paleta pel cisell, i passava els dies esculpint. No deixava entrar a ningú. La Mercè l'avisava per dinar, menjava el que arreplegava i tornava a la feina. Ben aviat, la Mercè i la Laia es van acostumar el repic del cisell contra el marbre. Era la manera de fer-los saber que en Lluc estava viu, i el més important, creant de nou. Encegat per la obsessió, totalment entregat, amb prou feines dormia. Tot i que cada dia estava més cansat, cada dia se sentia més viu, com no s'hi havia sentit des del dia de l'aniversari de la Laia. Potser més i tot, empès per la bogeria de la obstinació.

El dia que l'estàtua estigué enllestida, va sentir que per fi podia respirar, que era lliure. Com si emergís a la superfície després de molt de temps d'estar-se ofegant. Es va omplir els pulmons de felicitat, i exultant, va anar a buscar la Laia, que romania asseguda al porxo, trencant pinyons i menjant-se'ls, buscant-los palpant el pedrís. Contenint l'emoció, li va amanyagar el cap suament i la va pujar a coll.
- Anem, Laia, que et vull ensenyar una cosa.
Ella va assentir calladament, amb la mirada fixa enlloc.
Van entrar tots dos a l'habitació. Ell va estirar el llençol amb el que cobria l'estàtua amb la mà que li quedava lliure. Va contemplar com esclatava la llum en el marbre polit, però això no era important. Dolçament, li va xiuxiuejar:
- Vinga, Laia, toca-la.
La nena va allargar la mà, primer amb desconfiança, fins a tocar la pedra freda i acabada d'esculpir. Mica en mica, va perdre la por i va recórrer, concentrada, les faccions: els pòmuls marcats, el nas llarg, la línia dels ulls, els cabells ondulats. Ell la sostenia, fascinat, aguantant la respiració, i observant fixament la cara de la seva filla.
Al cap d'una estona, potser anys, potser només un instant, se li il·luminà la cara i somrigué, per primera vegada des de la malaltia.
- És la mama.
Ell va començar a plorar, i abraçant-la molt fort, murmurà:
- Sí que l'és, Laia. Sí que l'és.