D'improvís

D'improvís, me'n recordo fugaçment del temps. Quan la pluja persisteix, entre l'efímer brancatge,
xarxa de fulles i esborronadores passions. Mentre, la mascarada llambrega i l'estrall, remuguejant, transpira...
Ai, imparcial misteri, de puntes i brocats, que allargasses un inacabable exercici
carrer enllà...
Sí, ara ho entenc: -Els fluids són líquids i les filagarses tenen marro,
com fuetades a l'esquena. (...)

Entre drings paladejo incerteses...
Només s'enderroca el meu amagatall que, amarat,
acarona furtius
i grans silencis.

Quan esclata l'aldarull i es destria el fogall
desposseït de fal·leres i la sordidesa branda el meu cos...

Quantes nits?
. . . . . . . . . . .

Quan l'isolament m' apropava estructures ametistes, sense ponents ni muntanyes i les meves abraçades rebotaven en cales de sorra blanca, sempre et tornava a trobar.
Sí, quan el salaç misteri s'esfullava, els meus ulls et tornaven a retrobar,
empenyent la vida, vorejant la ment i pregonant l'eixut entreacte...

Tot era endebades!
. . . . . . . . . . . . . . .

No ens aturàrem pas,
passàrem de llarg.
I el rost del somni,
ple de pressentiments,
s'anà consumint,
un migdia.

Davallaren els esbullats anhels,
s'aplegaren inconegudes veus
i el trèmol himne
embellí l'indòmit llampegueig
quan ens allunyàrem...

Què se'n havia fet del DESIG?

Sobre rajols vermells,
envers determinada absència,
RESSONÀ...
i l'estrèpit del seu coratge
n'agafà el farcell
mentre un sol d'hivern
cremava,
sensiblement...