Diguem-li inspiració? digem-li sentiment? Com li dic?

Sento un calfred que em recorre el cos només de pensar que demà podria ser el moment, l'instant en que els teus llavis tocaran els meus per primera vegada. Poder sentir-te a prop meu, entregar-me a tu sense preguntes només deixant-me portar per la passió del moment, per tot el que sento quan ets amb mi.

No puc suportar més aquest sentiment contingut, només vull arribar a tocar la teva pell càlida amb delicadesa, sentir cadascuna de les sensacions que recorren el teu cos amb la meva simple presència. Tanco els ulls i m'imagino que ets darrere meu, només sento la teva presència, la teva escalfor però la meva pell s'estremeix al notar el teu alè tant pròxim. Com és possible sentir això només imaginant-te aquí amb mi, em fas sentir el que ja tenia oblidat i pensava que seria irrepetible.

Aconsegueixo arribar al cel, tocar-lo amb les meves mans però quan intento atrapar-lo amb la meva força maldestre s'escola entre els meus dits. És com em sento quan les teves paraules tímides flueixen dels teus dits per expressar un sentiment de dubte. Tant de bo tingués un dubte, si realment hi tingués cabuda en el meu cor els meus sentiments no estarien tan a flor de pell com ho estan ara. No deixo de pensar en tot allò que podria ser però encara no ha estat... I si en realitat no ho serà?

L'espera és eterna, aconsegueixo tocar al cel al teu costat, però no allò que tinc més a prop i que sembla més a l'abast. En realitat, és més llunyà del que m'havia imaginat, vull viatjar per l'aire fins a arribar a la comissura dels teus llavis i xiuxiuejar-te el meu desig d'acaronar-te amb els meus.