Diga-m'ho

Em sento tan buida al pensar que potser ara si que he perdut la única oportunitat que tenia amb tu. He restat completament nua davant teu, només amb els meus sentiments com a cuirassa cap a l'exterior. Sóc sensible i vulnerable, no hi ha res que pugui utilitzar per defensar-me. Si us plau no vull restar pensant el que hagués hagut de fer ni el que hauria de fer, preferiria que fossis tu qui fes alguna cosa per alleujar el meu dolor.
Només espero sinceritat perquè gairebé sé del cert que el que jo vull no serà mai veritat. És només un somni forjat en la meva ment innocent però mai serà una realitat tangible. Passen els minuts, passen les hores però no puc deixar de pensar que he perdut la oportunitat. Diga'm que no està tot perdut, diga'm que m'estimes, diga'm que per a tu sóc alguna cosa més que unes paraules boniques damunt un paper blanc. No er facis pregar, cada minut que passa penso en tu, en el que podríem ser, en el que voldria que fos. Temps ençà hagués pensat que voler és poder però ara l'esperança està perduda. Si tu no m'atanses la mà no podré sortir mai d'aquest pou en el que em veig immersa, no tinguis por d'estirar fort per poder salvar-me, no tinguis por de caure, no deixaria que això passés. Si no vols atansar-t'hi ho entendré però no em diguis que és per por al que passarà, diga'm que no vols, que no t'importa però no que tens por.
Jo també tinc por de tot allò que sento, no he sentit mai res semblant per ningú, no puc deixar de pensar amb tu amb cada engruna del meu ésser. Si sabessis quan de temps al dia passo pensant en tu, no hi hauria prous hores per contar-lo. Quan penso en tu puc recordar-te tan a prop com l'últim cop que et vaig veure, quan penso en tu recordo cadascuna de les paraules amables que m'has dirigit, cada detall, cada moment, no hi ha res que em passi desapercebut.
Sóc capaç de recordar les bromes, els compliments, els temes dels quals hem parlat, tot allò que estigui relacionat amb tu es filtra en la meva ment i resta present cada minut, cada segon de cada dia.
Com m'agradaria poder llegir tot això que escric recordant vells temps, poder dir que això fou el principi de la nostra relació, que agafats de la mà i abraçats llegim aquestes paraules que tal dia com avui brollaven de la meva ment fins a desembocar en els meus dits que dipositen les meves paraules per que puguis entendre la importància que tens per a mi.
Pensaràs que no tinc prou arguments per sustentar tot allò que escric, tot allò que penso, tot el surrealisme que plasmo. Però en realitat no en necessito cap de raó, perquè et tinc en la meva ment, estàs en mi encara que no pugui veure't, si tanco els ulls et sento al meu costat. Deixa'm somiar però sense pujar els núvols, sinó quan baixi no podré aturar la meva caiguda. Prefereixo caure ara que no decebre'm més tard, diga'm el que penses, diga'm el que sents. Encara que en la meva ment tu ets la meva raó tinc raó per pensar que potser no tens cap raó per tindre'm a mi en la teva. Només necessito que m'ho diguis amb la claredat que jo t'escric les meves paraules.