Diferent, distinta.

Era com una gota d'aigua que forma part del cabal d'un riu, però tan poc notable i polifacètica que podia obviar-se amb facilitat. Era com aquella peça d'un trencaclosques que mai encaixa; com la flor desigual i distinta que trencava amb l'harmonia d'un paisatge perfecte. Era com la nota sobrant d'un compàs que descompensava el tempo i el ritme de la melodia. Era... Com si fos d'una altre època, d'un altre món o planeta. Mentre tothom preferia seguir un moda, una manera de fer i actuar, ella no. Restava silent, però aquell silenci era determinant per saber que res d'allò li interessava, que preferiria quelcom diferent. Sí, diferent! Potser era la paraula que la definia. En ocasions li havien dit que ésser diferent, especial era quelcom per enorgullir-se'n. Ella però, entenia aquell diferent com viure tancada en una gàbia, com ésser presonera d'una habitació fosca on ni tan sols hi arribava un raig de sol. Cada matí al despertar-se es recordava la llista d'obligacions que havia redactat la nit anterior amb la companyia de la llum de la lluna. Totes elles concloïen en un mateix fi: ser millor persona, aprendre dels seus errors per així extreure'n lliçons; donar-se als altres, escoltar, aportar el millor d'ella mateixa... Era com si amb el simple gest d'obrir les seves parpelles ja es posés en marxa aquell autòmat que no descansava fins a la nit, quan tornava a tancar els ulls. Odiava aquest aspecte del seu caràcter, aquesta facilitat d'evadir-se en els altres, en la feina; de mantenir la ment ocupada fins al punt d'estressar-la per a no pensar en ella mateixa. Havia intentat en ocasions accionar el botó de pause, però llavors es sentia ridícula i no s'agradava.
Amant de la música, de l'art i la literatura feia volar la seva imaginació per móns llunyans i desavinents on ella es sentia una més. A la vegada s'havia acostumat a atresorar els seus sentiments en un espai que només ella coneixia, l'únic on podia expressar la ràbia, la tristesa, el dolor. Potser aquest era un altre problema del seu caràcter, la seva extrema sensibilitat.
Vivia intensament tots els sentiments, és per això que allò que més la reconfortava era un somriure, unes paraules de gratitud, un "t'estimo", una abraçada sincera... Li agradava donar, conscient que potser, ipso facto, no seria recíproc però sí suficient, doncs era el que li deia el cor. Estimava apassionadament, potser per això les cicatrius del seu cor tardaven més de l'habitual en guarir-se. Avui encara sentia cremar el dolor d'un amor sobre el qual havia apostat i dipositats masses il·lusions. Però... D'aquest ja no en quedava res més que els records que ella recollia com vidres trencats. Els mateixos que intentava unir amb la intenció d'algun dia retrobar-se amb l'oblit i lliurar-los-hi.


Feia calor, massa. El termòmetre marcava trenta-nou graus. Era com si algú hagués fet esclatar una bomba de calor on només es respiraven alenades càlides i asfixiants. Ella era allà, assentada en aquella parada, amb el cap mig cot, intentant eixugar dissimuladament aquelles llàgrimes; intentant amb força evitar que de nou un altre comencés a lliscar davall la seva galta. Quantes vegades s'havia preguntat aquells estúpids perquè? Potser masses...
I sí, segurament ella era diferent, d'un altre món, d'una altra època... Però ara estava allà i d'una manera o d'una altre pertanyia a aquell món. Així doncs, o bé seguia fent muntanyes de mocadors amarats de llàgrimes o els llençava, es rentava la cara i seguia buscant el seu lloc dins aquella societat de la qual tan sovint es sentia forastera. Estava cansada, però no prou per abandonar la partida. Continuaria buscant.