Dies rojos

Ei, doncs saps que venen dies rojos de freds contrastos...? Doneu-els-hi temps, que vindran cansin i fumejants al vent de la vesprada aspra, com aquell que no vol saber res de ningú, fent-se aliè a tota situació personal. Vindran el dia menys pensat, aquell dia clar i alegre on la gent no vol saber res de coses lletges i esfereïdores; nens jugant al parc amb la pilota i amb els balancins, avis passejant amb las mans darrere l'espatlla i senyores amb cotxets -i nin petit inclós-. Pot ser avui, potser serà demà... qui sap? La veritat, aquesta incertesa abastable és del tot inquietant. S'ha de viure la vida a la babalà, o ben al contrari, hem de fer i guardar per si triga entre un segle i un mileni? No, ens hem de posicionar al bell mig punt entre totes dues bestiesses. Clar que sempre pot ser una ximpleria extreta d'algú què s'ha begut l'enteniment (i un parell de gin tonics ben posats), o d'algú que s'ha llegit la biblia i està convençut de que morirem aquest any. Però extranyament necessitem creure en hipotètiques catastròfes i finals del món -o simplement en la mort pròpia "abans d'hora"- per donar-nos certes llicències a l'hora de fer segons quins actes.
Que faries si sapiguessis que anaves a morir d'aquí dos mesos? No dic una probabilitat alta, si no una data exacta, milimètrica sense cap errada possible. Seria com alliberar-te de tot, no? Deixar-te córrer per la vida sabent que tens carta blanca per fer el que vulguessis. No t'importària robar -car per conciència o remordiments-, ni cap altre acte delictiu. Series el rei. Per dos mesos, això si.
Imagina't.. Podria ser així: Podríes anar el primer dia a qualsevol finànciera que et deixes un munt de diners, anar de festa cada dia i suar de treballar. Un dia, al cap de un mes, el cos es debilita i et quedes a mitges amb una prostituta de les rambles que ho fa sense condó - total, tu moriràs igual, tampoc importaria molt el plàstic-. Li pagues i amb sort t'anirias a casa a reposar l'alcohol. Al dia següent, un malparit cabró i merdós et roba, deixant-te eixut i sense un clau. Li fots un clatellot a la butxaca d'un amic que no et dura ni una setmana entre voll damm i pensaments obscurs sobre la teva vida fastigosa i breu, inexorablement curta. Plores a les cantonades i et refugies en el cavall i bars foscos amb cambrers calbs i amb corbatina. Un dia, quan beus com un dia qualsevol, en un bar qualsevol, un noi qualsevol s'acosta a demanar-me un cigarro o qualsevol merda, i tu li dius qualsevol cosa absurda abans de disparar-li, com qualsevol altre dia, dos trets al cap. No sé fins quan aguantaries. Tot que a tu no et ve gaire al cas... Per cert, que volies?